Por Jordi Mota y María Infiesta

 

De auténtico acontecimiento artístico-cultural hay que calificar la exposición sobre Wagner y Cataluña que se inauguró en Bayreuth con motivo del comienzo de los Festivales de este año [1998]. Aunque el evento ha tenido muy poco eco en España y no más en Cataluña, no deja de ser un reconocimiento a nivel internacional de la labor continuada y permanente de entusiastas catalanes en la defensa y divulgación de la obra del Maestro de Bayreuth. Tal como se menciona en el propio catálogo de la exposición, desde 1878 hasta nuestros días el entusiasmo por el wagnerismo en Cataluña no ha decaído y siempre ha habido personas entusiastas dispuestas a mantener y pasar la antorcha a las generaciones posteriores.

Leer más: Wagner y Cataluña en Bayreuth

 

Por Jordi Mota

En l976, cuando se llegó a lo que parecía el techo de los absurdos en escenografía wagneriana con los esperpénticos decorados de Chéreau y compañía, un grupo de wagnerianos tomaron una grave determinación: crear una asociación wagneriana que, por primera vez en la historia, estaría contra la linea de Bayreuth y contra los nietos del Maestro. Esta asociación, la Deutschen Richard Wagner Gesellschaft ha dedicado sus esfuerzos a concienciar a los wagnerianos, y al público en general, de que están siendo engañados y, lo que es más grave, de que los actuales escenógrafos se burlan más del público asistente, al que consideran idiota, falto de información y capaz de tragárselo todo, que de la propia obra wagneriana.

Leer más: UN TANNHÄUSER DE RISA

Por María Infiesta y Jordi Mota

 

PUNTO de unión entre dos de los artículos publicados en esta revista, “Wagner y España” y “Elisabeth”, es sin duda Victoria de los Ángeles, que fue la primera cantante española que actuó en Bayreuth y precisamente en el papel de Elisabeth. Primero Wieland Wagner le ofreció el papel de Senta, pero después de estudiar la partitura, Victoria de los Ángeles decidió no aceptar la tentadora oferta. Posteriormente le ofreció Sieglinde, pero igualmente lo declinó, y al final aceptó el papel de Elisabeth, aún sin considerarse una característica cantante wagneriana lo cual explicó así a Wieland quien le aseguró que lo que él quería era precisamente una Elisabeth con las características de Victoria.

Leer más: Victoria de los Ángeles

Per Jordi Mota

 

Amadeu Vives em cau bé. Era un entusiasta del teatre clàssic espanyol, una persona profundament religiosa que estimava amb tota la seva ànima Catalunya, motius més que suficients per a sentir-m’hi identificat. I ja que em cau bé, vaig a intentar de presentar-lo tal com jo el veig, és a dir, com a un gran home i com a un gran artista.

 

Ell, igual que tots els compositors contemporanis o posteriors a Wagner, va haver d’enfrontar-se amb la reforma wagneriana i va haver de prendre partit i, tal com jo ho veig, Amadeu Vives va admirar profundament Wagner, però sense arribar a la devoció. Possiblement el va admirar fins i tot sense voler admirar-lo, es va veure subjugat per la seva obra, encara que potser en ocasions la va contemplar amb un cert escepticisme, amb aquest “no n’hi ha per tant” amb què molts compositors l’escoltaven. Vives va ser sincer, virtut que enaltia sovint, i el que deia ho pensava o, encara més, ho sentia.

Leer más: Wagner i Amadeu Vives

Por Jordi Mota y María Infiesta

 

ROGELIO DE EGUSQUIZA fue, junto a Joaquín Marsillach, uno de los dos únicos amigos españoles que tuvo Wagner. Dado que Egusquiza era pintor y que nosotros siempre nos hemos interesado por el tema de Wagner y la pintura, era lógico que nos sintiésemos atraidos por su vida y su obra. 
En nuestro libro “Pintores Wagnerianos”, elegimos seis pintores de cuya obra queríamos ocupamos con el máximo de detalle dentro de nuestras posibilidades económicas y uno de ellos fue naturalmente el ilustre compatriota. Habíamos recibido toda la colaboración posible de los Museos del Prado, Badajoz y Santander, así como de la Biblioteca de

Leer más: Rogelio de Egusquiza, un pintor amigo de Wagner

Per Jordi Mota


Uns ens qualifiquen de secta, d’altres ens atribueixen ideologies polítiques; n’hi ha que pensen que simplement tenim una mateixa afició, i també, tal com he llegit fa poc en un anunci de principis de segle, hi ha qui pensa que els wagnerians són uns neurastènics, la qual cosa se’ns pot curar ràpidament amb l’”Elixir Callol”, que era, com és lògic, l’empresa anunciadora.

Així és com ens veuen des de fora. Però, com podem qualificar-nos o definir-nos nosaltres mateixos? No som cap ordre iniciàtica, ni una simple agrupació cultural; tampoc no som una empresa o un negoci. Potser hauriem de definir-nos com a simples amics o germans espirituals, ja que allò que ens uneix no és una simple afició o l’afinitat de caràcters, ni tampoc uns mateixos gustos. L’únic denominador comú entre els wagnerians -a part, lògicament, de l’interès per l’obra wagneriana, que no en tots és igual ni enfocada de la mateixa manera- seria la inquietud espiritual i l’interès, si no és passió, pels grans temes espirituals i per les més altes qualitats humanes.

Leer más: Qui som els wagnerians?

Per Jordi Mota

 

La importància capital dels Festivals Wagnerians de 1955,  ve donada pel fet que, almenys pel que jo sé, van constituir l’homenatge més important tributat a la memòria de Wagner des de la data llunyana de la seva mort el 1883. Al lllarg d’aquests més de 100 anys s’han celebrat molts actes commemoratius, alguns, com el que va tenir lloc a Leipzig el 1938, on es van representar íntegrament les seves obres -des de “Les noces” a “Parsifal”- a través d’escenificacions modèliques, va ser evidentment molt important. El Festival de Bayreuth de cada any, és un homenatge permanent a la memòria del Mestre, però mai -pel que jo sé, repeteixo- tota una ciutat de les dimensions de Barcelona es va posar a treballar amb entusiasme per rendir un homenatge de grans proporcions al mestre immortal. La grandiositat dels Festivals Wagner del 55, ve donada pel fet que mai -una altra vegada “pel que jo sé”- no s’ha tributat un homenatge tan unànime i tan entusiàsticament organitzat a cap personalitat històrica. No cal dir que el Monument al Dr. Robert, autèntica joia del modernisme europeu, constitueix un homenatge potser superior pel seu valor artístic; el mateix podem dir del monument a Colom, entre molts d’altres, per la seva representativitat. Però els Festivals Wagner del 55, van constituir un cas únic, possiblement irrepetible, que ha d’honorar per sempre Barcelona, car poques ciutats del món organitzen un esdeveniment de caràcter popular al voltant de la memòria d’un artista ja traspassat i extranger. Això feia palès una altra vegada que Wagner, també en d’altres llocs, però evidentment a Barcelona, va ser i era -almenys fins aleshores- totalment popular.

Leer más: Els Festivals Wagner de Barcelona de 1955

Por Jordi Mota y María Infiesta

 

¿CÓMO entró Vd. en contacto con el mundo del teatro? ¿Quiso convertirse en escenógrafo desde el principio o llegó a ello a través de otras actividades?

 

Fue durante una representación del cuento “El rey rana” en Augsburg. La transformación del príncipe en rana resultó decisiva. Tenía 11 años y quería ser escenógrafo o director de orquesta. A los 14, el famoso director de orquesta Clemens Krauss, director del Teatro Nacional de Munich, hizo que me decidiera por la escenografía.

Leer más: Entrevista a Günter Schneider-Siemssen

Wagneriana, nº8. 1998. (Edició en català)
El sublim missatge de «Tannhäuser»
Per Jordi Mota

 

Quan llegim els escàndols que Tannhauser va produir a Europa, les crítiques duríssimes, l’afirmació categòrica que el Tannhauser no té melodia i d’altres afirmacions per l’estil, el mínim que podem fer és somriure benèvolament i dedicar-ho piatosament a tots aquells savis que, si han aconseguit de perpetuar-se, per bé que dèbilment en la història, ha estat gràcies a Wagner.

 

Amb el seu Rienzi, Wagner havia aconseguit guanyar-se el públic de l’òpera però amb el Tannhauser aconseguiria el seu públic: el públic wagnerià. El mateix Wagner escriví: “ A poc a poc em vaig assabentar que entre els amics de Tannhauser hi havia persones que amb prou feines sovintejaven el teatre i quasi mai l’òpera. La participació d’aquest nou públic fou cada cop més nombrosa i manifestà, d’una manera desconeguda fins aleshores, una viva simpatia envers l’autor”.

Leer más: El sublim missatge de «Tannhäuser»

Por Jordi Mota y María Infiesta

 

A la edad de 80 años falleció el pasado 18 de agosto [de 1995] este hombre eminente y polifacético que destacó tanto en la ciencia como en la literatura. Gracias a la intervención de nuestro Presidente Javier Nicolás, Julio Caro Baroja nos honró escribiéndonos un extenso prólogo para nuestro libro “Richard Wagner y el Teatro Clásico Español”. En este texto Julio Caro Baroja se califica de “bastante wagneriano”, indicando que su entusiasmo por el genial compositor se había ido incrementando con los años debido a su “aumento de la afición a la música en la soledad”. Ciertamente las opiniones de este eminente hombre de ciencia y de letras, no son totalmente acordes con las nuestras, pero son sinceras. Quizás de no haber escrito este prólogo nos habríamos quedado sin saber su opinión sobre este tema.

Leer más: En la muerte de Julio Caro Baroja

Contáctanos