Contáctanos

Acceso Usuarios

L'Art y la Revolució

Obres teoriques y critiques I. Traducció de Joaquim Pena. Associació Wagneriana. Barcelona, 1909
L'Art y la Revolució 
Per Ricart Wagner

 

PROEMI DEL TRADUCTOR

El geni de Ricart Wagner fou tan prodigiosament fecunde que, més a més de sa nombrosa producció artistica, ens ha llegat una importantissima producció literaria, filosofica y critica. No n'hi ha prou d'admirar la seva grandiosa Obra musical y proclamar-la'l monument més sublim y insuperable qu'en aquesta Art hagi estat mai eregit, no es prou tampoc descobrir en els poemes escenics wagnerians les dots preeminents d'un gran poeta y d'un gran dramaturc, refoses ab armonia séns igual en l'alta personalitat del poeta-dramatic; hi ha encara un més enllà, un altre Wagner força menys popularitzat - car el llibre no es el teatre,- emperò igualment genial y excels, la coneixença perfeta del qual ens el fa reconeixer ensemps com un gran pensador, un gran estetic.

No es pas, ab tot, gaire planer de coneixer aquest altre aspecte del geni de Bayreuth, per mor, en primer terme, de les nombroses dificultats que comporta la comprensió intrinseca del pensament wagnerià, sobretot en l'esplanació de ses teories artistiques - com ell meteix ho reconeix ben palés en «Musica del pervindre» , - y llevat d'açò, per les poques facilitats que trobarà tothom qui vulgui coneixer aitals obres no posseint l'idioma en que foren produides, car avui per avui, mitg segle aprés l'aparició llur, tan sols a Anglaterra ha estat publicada una traducció complerta de la producció wagneriana no escenica. Doncs aquesta tasca freturosa, anc que séns dupte força desproporcionada ab les nostres pobres facultats, l'anem a empendre ara que ja tenim el teatre complert de Wagner en català, portats per la doble finalitat d'ajudar plena comprensió d'aquest teatre, solament així possible, y donar a coneixer ensemps el gran Mestre sots una nova modalitat de sa poixança creadora.

Aquesta producció wagneriana es tan estensa com important. La part més nombrosa y capdal, disseminada a la primeria en llibres solts, opuscles y escrits periodistics, fou acoblada més tart per l'autor meteix, els darrers anys de sa vida, en un recull intitulat Gesammelte Schriften und Dichtungen (Escrits y Poemes aplegats), que integren deu volums força atapaits, quiscun dels quals conté un bon nombre d'obres diferents. Hi ha, d'altra banda, un important volum de Progectes, Pensaments y Fragments, publicat aprés la mort del Mestre, y encar altres escrits y articles, fins al present esbargits çà y llà; devent-hi afegir, de més a més, un munt immens de lletres adreçades an els seus intims, qui s'enriqueix encar sovint ab noves publicacions, y constitueix de per sí una de les fonts documentals més trascendents per la plena coneixença de l'Obra wagneriana.

Les materies de que tracta eix gran nombre de publicacions són tan diverses que hom pot dir que abracen tots els aspectes, no sols de l'Art, més aitambé de la vida en general. Tot problema de l'humanitat, tota qüestió qui capfiqués qualsevol esperit conresat poc o molt, prenia lloc en la pensa escrutadora de Wagner, y llà giravoltava, forjant-se y emmotllant-se de nou ab l'emprempta avassalladora del seu geni, y eixint aprés a llum en sos escrits, plantejat, escatit y resolt d'acort ab els punts de vista artistics y filosofics qui inspiraven el seu pensament. Aixi'l veiem abordar ab la meteixa empenta la religió, la politica, la filosofia, la mitologia, la llegenda, la sociologia, es a dir, la vida tota en ses diverses manifestacions; y així meteix, del punt estant de l'Art, esbrina tots els problemes qui s'hi relacionen, proclama y desenrotlla'l seu ideal dramatic absolutament nou, planteja la reforma escenica y les lleis tecniques corresponents, exposa punt per punt les evolucions de sa propria carrera artistica, esclareix y ajuda l'interpretació de les seves obres, comenta la vida y les obres d'altres artistes, combat els vicis del public y esvetlla ses nobles facultats innates, y de consegüent podem dir que gairebé no hi ha domini del pensament humà que no penetri y fecundisi ab la virtut del seu geni.

L'orde adoptat per Wagner en el gran recull de ses obres fou el purament cronologic, del qual considerem més practic apartar-nos per haver desaparegut en l'actualitat els dos motius qui l'impulsaren a fer-ho de moment, com diu en el Prefaci immediat. En primer lloc, la circumstança de que haguem de destriar del present recull tots els seus poemes escenics publicats ja per la ASSOCIACIÓ WAGNERIANA, produiria un notable desequilibri en el contingut dels volums, y trencaria, de consegüent, aquell rigorós orde cronologic. D'altra banda, l'interés relativarnent secundari que ofereix la seva altra producció literaria, constituida en sa major part d'assaigs, progectes, poesies, endreces, etc., com també dels seus escrits de la primeria, contrasta ab l'immens y capdal interés que desperten les obres qui enclouen la veritable essencia de la doctrina wagneriana, y ens empeny així a escometre de dret la divulgació d'aquesta, començant pel cos fonamental de les seves grans obres teoriques, y seguit dels nombrosos escrits critics de tota mena. Per çò hem considerat més escaient retolar aquest gros aplec ab la denominació general de OBRES TEORIQUES Y CRITIQUES, encloent-hi tot çò que produí en abdós conceptes, deixant per un altre recull els treballs y progectes merament literaris, y encara per un altra important colecció'ls abundosos aplecs de les seves lletres, que començarem a publicar bentost sots la denominació general de Epistolari wagnerià.

Res no'ns cal fer, de moment, respecte de l'autobiografia del Mestre. Un bosqueig fragmentari de la meteixa encapça-la'ls seus escrits, emperò millor serà, ara com ara, deixar de banda aquest fragment qui sols abraça'l periode de la seva jovenesa, boi esperant el gran esdeveniment wagnerià qui encar està per escaure: la publicació de la complerta Autobiografia de Wagner, voluminós treball romàs fins avui encar inedit y absolutament secret, obeint lea instruccions de l'autor, qui dedicá'ls darrers anys de vida a escriure ses Memories intimes a l'ensemps de la composició de Parcival, son testament artistic. Aital obra postuma, altre veritable testament de Ricart Wagner, dèu seguir ignota fins a tant que ho cregui convinent la familia del Mestre, per motius que considerem molt estimables, y els quals revelen l'alta trascendença qui l'embolcalla, així com prediuen la sensació que induptablement la seva aparició haurà de produir. Siguin nostres vots, doncs, per que aquesta no trigui gaire, com esperem, y disposem-nos a difondre-la en nostra parla tantost s'hagi publicada.

Les Obres teoriques, doncs, seran el nostre punt de partença. Al cimal llur cal posar les inmenses creacions intitulades L'Obra d'Art del pervindre y Opera y Drama, obres qui per sí soles ja proclamen el seu autor com un dels més grans genis de l'humanitat. Es ben de planyer l'escassa divulgació d'aquestes obres, puix que la llengua francesa, tinguda fins avui per veicol universal de les idees, encar està per oferir-nos-les a hores d'ara. Y sols quan les poseim, sols quan el nostre esperit s'es abeurat en llur immensa dèu de coneiximents y sadollat de llurs ensenyances inesborrables, sols aleshores podem declarar que son arribats al més pregon de la creació wagneriana, qu'hem fet la plena coneixença del Wagner pensador, y que a la vagada capim en tota plenitut la vera natura de la seva Obra artistica.

No, no'ns cal pas seguir çò que Wagner meteix diu an En Villot, quan en sa estensa lletra al public parisenc, tal volta coneixent per propria esperiencia la superficialitat francesa - y aduc descoratjat per l'indiferença qui l'envoltà en sa propria terra, sembla enfranquir-nos del deure d'apregonar sa obra teorica, presentant-nos un compendiat resum de les seves idees. No n'hi ha pas prou; girem full, penetrem en L'Art y la Revolució y n'haurem ja, ab eixa petita mostra, la prova ben palesa. Doncs, açò es ben poc encara pel que'ns té reservat en els volums següents. Reparem, en cambi, com força després d'apareguda la lletra esmentada, en lloc de no curar-se més d'aquelles obres, incompreses a la primeria, les acobla ell meteix ab tota cura, les torna a publicar en un recull homogeni y grandiós, y les encapçala ab un Prefaci ont ens demana envers elles una atenció seriosa. Doncs aquest era son veritable desitg y çò meteix jo us recoman; llegiu curosament y pausada; torneu a llegir si no'ls capiu de primer antuvi (séns dupte per l'insuficiença de les meves dots de traductor) eixos paragrafs de dimensions tan extraordinaries, eixes oracions de durada infinida, on - talment con en la seva melodia- l'imaginació del Mestre sobreix a cada punt y tot ho calciga ab la petja del seu geni; mediteu aprés çò qu'heu llegit, posant-ho en correlació ab ses obres artistiques, y finireu per confessar que tota la poixança pensadora qui covà en el portentós cervell de Ricart Wagner, no us era pas fins ací plenament revelada, tot y havent fruit les representacions, més o menys respectuoses, més o menys profanadores, dels seus drames musicals.

En el present volum hem cregut per çò inés convinent posar, com introducció als escrits wagnerians, el Prefaci escrit espressament de Wagner per l'edició recull d'aquestos y totseguit fer precedir les Obres teoriques de çò que'n podriem dir el catecisme wagnerià, el tan conegut escrit que Wagner radactà con esposició-resum de les seves idees, o sigui, la celebre lletra a Frederic Villot sobre la musica. En la senzilla forma de lletra, una lletra per cert de proporcions descomunals, Wagner cregué util resumir les seves idees sobre l'art per donar-les a compendre més clarament, així compendiades, al public de París, ab ocasió de la sorollosa estrena deTannhäuser en 1860, publicant-la al davant d'una traducció francesa en prosa dels seus quatre poemes: L'Holandés errant, Tannhäuser, Lohengrin y Tristany y Isolda. En Frederic Villot, a qui la lletra va adreçada con un dels primers y més doctes wagnerians francesos, exercia'l carrec de Conservador del museu de pintures del Louvre y era ensemps un protector entusiasta de les arts, especialment de la musica, honrant-se ab el tracte dels principals artistes, y provenint d'açò la seva amistat ab Wagner, qui fou sorprès de trobar en ell un admirador familiaritzat ab les seves partitures, aleshores gairebé inconegudes fòra de sa patria; çò que bé li recompensà posant el seu non davant eixa obra y trametent-lo així a la posteritat.

Darrera aquest escrit iniciador en el coneiximent de la teoria wagneriana, comencem la publicació de les seves obres propriament teoriques, per l'orde cronologic y precedides de l'Introducció qu'escrigué força temps després al acoblar-les en son recull. Per apreciar degudamant la significança d'aquestes obres, cal fer memoria de les circumstances estraordinaries qui colpien son autor en el periode que foren escrites, periode d'un trasbalç séns parió moralment y material, per mor de la participació personal del Mestre en la revolució de Dresde l'any 1848. Wagner, proscrit, però salvat sortosament mercès a un passaport fals que li procurà'l seu gran amic y protector Liszt, conseguí arribar sà y sau a l'encisera Suiça, qui li oferí l'exil més plaent que mai podia desitjar. Aleshores renaix son delit de continuar l'obra redemptora per la qual se sentia providencialment cridat - com ens diu en aquesta meteixa Introducció y en molts altres dels seus escrits - y donant una ullada a tota la seva obra, se veu constret a deturar-se en el camí de la producció artistica, per donar-se compte ell meteix de la situació enigmatica en que's trobava. Es a dir que l'oprimien, d'una banda, el reconeiximent de tot çò qui fins aleshores era fruit d'un periode d'inconsciença, y qui de consegüent se trobava força allunyat del seu ideal; d'altra banda, la necessitat de descobrir ben bé en què consistia aquest ideal, car l'amalgama de idees contraposades qui bullian en sa pensa li privava de descernir ab claretat la veritable via. Era, doncs, un estat d'esperit verament excepcional, y la primera cosa que li calia era foragitar tota aquella feixuga càrrega quí oprimia'l seu cervell, per eixir d'una volta per sempre d'aquell estat plenament anormal, y a la vegada poder veure'l seu confús pensament precisat de faiçó clara y concreta en ses obres teoriques. Heus ací'ls motius originaris d'eixes obres qui vingueren a esser per l'artista con una mena d'espill reflectador, y deixaren establerta de faiçó inesborrable la vera essencia de la doctrina wagneriana.

Del veritable estat d'esperit en que Wagner se trobava en aquella epoca, ningú ens en podia donar idea com ell meteix ho fa en l'Introducció ja esmentada. Ell es, séns dupte, el primer d'eixos savis heroics que Carlyle evoca en sa crida grandiosa, crida ab la que Wagner ja'ns ho diu tot, y a la vegada'ns dóna entenent la polsaguera que havien d'aixecar ses idees revolucionaries. Y si encar no fos prou, no cal sinó llegir totseguit L'Art y la Revolució, veritabie bóta-foc de tot eix devassall d'idees qui afaixugaven la seva ment, y l'impossibilitaven de tirar avant en la tasca de sa creació artistica, en tant que no les hagués foragitades. Per çò es menester, com hem dit, posar-nos en aquell moment historic de la seva vida, en la plena commoció politica qui l'encalçava, y qui forçosanent havia de produir-li un pregon trasbalç en l'esperit, ensemps que una paorosa fretura en ses necessitats materials, fins amenâ-l frec a frec de la miseria. Y si per guanyar-se la vida tingué de comportar durant el sen sojorn a París tota mena de baixeses - entengui-s, del punt de vista de l'Art estant,- no-gens d'estranyar es, doncs, que pretengués subvenir a les seves necessitats ab una tasca més noble, y ensemps més profitosa per la seva propaganda, con eren els treballs periodistics. D'ací la forma d'articles adoptada en L'Art y la Revolució, y aduc el seu meteix contingut, d'un palés caracter de revolta pregona contra tot quant ell considerava un obstacle pels seus ideals artistics.

De tot el substanciós contingut d'aquest primer escrit teoric, la critica del qual no pretenem pas encloure en les reduides dimensions d'un senzill proemi com el present, volem assenyalar tan sols els dos punts culminants y contraposats, a l'entorn dels quals gira tota l'obra: l'apologia meravellosa de l'Art de Grecia y la virulenta detractació del Cristianisne. Es verament admirable la descripció del teatre grec, la poetica y grandiosa exaltació que fa da la figura d'Apolus, la justessa en la descripció y en la critica de la vida dels helens. A par talment con si'l meteix Wagner hagués près seti en les amples graderies d'aquell amfiteatre, y contemplat ab sos propris ulls la solemnial representació l'obra tragica. Així, veient la seva admiració pel teatre grec, y'l pregon coneiximent que del meteix ens revela, es quan comprenem més que mai l'influença ben directa y palesa da la tragedia helenica en la wagneriana, y la sublim reencarnació dels heroes de la mitologia grega en la llegenda escandinava, humanitzada damunt l'escenacle pel geni de Wagner. Y aiximeteix comprenem que Nietzsche, encara en la plena possessió de ses facultats mentals, faci la justicia d'endreçar an aquell, boi apelant-lo son mestre, el seu famós estudi de l'Origen de la Tragedia, fill ben directe de L'Art y la Revolució y d'altres posteriors escrits wagnerians, séns els quals tal volta eixa obra nietzscheniana no existiria pas.

Respecte de les idees de Wagner en materia religiosa hem de fer constar, llis y ras, que per heure coneixença cabal del pensament wagnerià cal seguir la seva evolució a travers les obres següents, y en particular, aquelles ont apregona en la materia, com per exemple en L'Estat y la Religió; y encar, llà on més qu'enlloc queda exposat plenament son criteri, es en la darrera de ses obres teoriques intitulada Religió y Art, escrita posteriorment a Parcival, on de faiçó ben eloqüent ens diu la seva darrera paraula; con també en els apendix a l'esmentada obra: Coneix-te tu meteix y Heroisme y Cristianisme, tot y restant incomplert aquest darrer per haver esdevingut la mort del Mestre durant sa composició. Quiscú, doncs, qui vulgui judicar ab ple coneiximent de causa, deurà abans d'encalabrinar-se ni pendre partit, sigui en el sentit que sigui, fer coneiximent d'aitals obres, per cert no aparegudes encar en nula llengua neo-llatina. Un colp les tinguem traduides al català, hi direm també la nostra sobre l'esperit religiós de Wagner y la seva veritable concepció de la Religió, y de passada, podrem confrontar ab els propris textes del Mestre, d'una faiçó ferma y incontrastable, les més contraposades opinions emeses sobre aquest punt, dés l'optimisme d'En Domenech Español, al pessimisme dels darrers anys d'En Nietzsche.

Llevat de tot açò, L'Art y la Revolució constitueix la més acrimoniosa y encertada diatriba que mai s'hagi escrita contra tota mena d'hipocrisies, y quan hom fa esment de la faiçó com Wagner fueteja'ls rics qui no compleixen llurs obligacions envers la societat, no podem pas menys, si donem una senzilla ullada al nostre entorn, de creure-ho com si fos escrit esprés per l'estament acabalat qui'ns envolta, no semblant-nos sinó que Wagner hagi près per model la gran massa dels nostres potentats, als quals tant de bò poguessin aquestes obres, si volien o sabien llegirles, fer adquirir consciença de llurs deures socials.

Mes, darrera aquest escrit inspirat, veritable mostra d'un desfogament tan sincer com genial, malgrat totes les seves asprors y crueses, Wagner anà defugint més y més el baix contacte ab la commoció politica del dia, con ell meteix ens declara, per enlairar-se de poc en poc vers les regions del més pur ideal artistic. Les seves teories van desenrotllant-se de la faiçó més serena y detallada, y son geni es afermat categoricament en les obres posteriors, ans esmentades, y aiximeteix en un enfilall inacabable d'escrits subsegüents.

Tal es l'obra portentosa realitzada pel Mestre de Bayreuth, més a més de sa producció dramatic-musical. Emperò, així con l'interès imponderable d'aquesta es circumscrit als amadors d'aital Art, per infinit que sigui llur nombre, l'Obra del Wagner pensador va en aquest concepte molt més enllà, car induptablement dèu interessar tot esperit cult, qualsevol que sigui'l seu punt de vista especial y les seves particulars aficions. An aquells a qui, per sa gran dissort, res no'ls diu la musica, ni ha conseguit commoure-ls çò qui no es musica sinó drama liric wagnerià, se'ls obre ara un horitzó ilimitat en el qual poden també gaudir y admirar les meravalles del geni de Wagner; y pels infinits devots de ses obres esceniques serà aiximeteix d'un profit sens paria'l coneiximent de ses doctrines artistiques, car els hi revelarà la veritable tendença y significança d'aquells drames lirics, - la comprensió dels quals per l'espectador es tot sovint falsa, puix que deriva del punt absolutament errat de l'emoció musical, - y els ha de donar la clara y plena comprensió dels meteixos, séns cap mena de buits ni pesantors, sinó de faiçó igual y constant, d'un cap a l'altre de l'obra.

Tant de bò que la traducció d'eixes trascendentals obres en nostra parla tingui la virtut d'ajudar a la perfeta y conscient admiració de l'Obra wagneriana, meteix per part dels qui'n són devots apassionats, anc que inconscients, que d'aquells qui encar romanen ulls clucs davant els raigs esplendorosos del geni de Bayreuth.

PREFACI DE L'AUTOR PER L'EDICIÓ RECULL DE SES OBRES (ESCRITS y POEMES)

TOTA vegada que l'herencia literaria dels musics celebres es molt sovint coleccionada y publicada després de llur mort, deuria jo començar per justificar-me davant els qui'm vulguin retreure'l fet de publicar en vida l'edició complerta de ma producció literaria. Çò qu'en el primer cas es considerat ab simpatia com un acte de veneració, podria facilment ser titllat de vanitat per part meva. Mentre que an aquells morts sortosos no se'ls en dóna res de çò que hom pensi de llurs memories literaries, a mi'm sembla convinent que les meves siguin obgecte d'una atenció seriosa. Me fóra molt dolorós veure-m contrariat. Aquell qui en aquesta confessió cregui haver de llegir un reconeixement de feblesa dels meus treballs artistics, pot fer-ho si li plau; car si al cap y a la fí no li parla pas clarament tot junt per sí meteix - les meves obres d'art, mitjançant llurs representacions correctes, y'ls meus treballs literaris, mitjançant llur comprensió exacta - no se men dóna pas gaire que hom cregui trobar feblesa en les unes o en els altres.

Si en virtut d'afanys estraordinaris arribem a conseguir que les meves obres artistiques tinguin vida real en la nació, mercés a la ferma assegurança d'esser representades correctament, jo'm sotsmeto al destí; emperò, crec coadjuvar an aquells afanys, procurant d'altra banda que'ls meus treballs literaris participin al menys de les prerrogatives de totes les produccions literaries, essent presentats al public en forma clara y correcta. Y an aquesta tasca volguí dedicar-me, d'ençà que'm vaig adonar de l'importancia més y més gran qu'era concedida als meus escrits artistics, mes a l'ensemps deguí reconeixer l'inconvenient que hi hauria de presentar al public aquests escrits no en una continuitat ben calculada, sinó en epoques molt diferents y segons les causes força variables de llur composició. Mes com que aquestes diferents menes de causes evocaren sempre en mi un motiu unic, en el qual reposa, malgrat apareixer tan disseminada, tota la meva activitat literaria, per çò he sentit ara la necessitat d'un acoblament curós y ordenat de les meves publicacions, moltes de les quals restaven ben ignorades, y la major part d'elles, per mor del sentit inerent a la forma d'opuscle en que apareixien, no eren considerades sinó com publicacions periodistiques.

El desitg de realitzar aital acoblament me sugerí, d'altra banda, l'idea d'un metode psicologic, per dir-ho així, en virtut del qual el llegidor interessat veurà clar com he recorregut la meva carrera literaria. Si respecte d'aquest punt, sols una relació exacta de ma vida podia donar informació complerta, per çò he preferit, per ara, adoptar una classificació cronologica, segons la qual són presentats al llegidor els meus escrits per l'orde de llur producció. D'aquesta manera conseguia a més altres dos aventatges, mercés als quals jo esper obtindre una benigna acollença del tribunal de nostres filosops d'art y de nostres poetes professionals. Es a dir, jo defugia la temptació de coleccionar els meus disseminats escrits artistics de faiçó que poguessin pendre l'aparença d'un veritable sistema cientific, çò que'ls nostres estetics d'ofici haurien facilment calificat de gosadia; y d'altra banda, podia aixi, formant aquesta mena de diari de tots els meus treballs, intercalar també'ls meus poemes en llur veritable lloc cronologic, en compte d'acoblar-los, tal volta, en un volum especial, çò qui en tot cas hauria provocat l'enuig y el menyspreu dels nostres poetes de professió, qui'm retreurien el fet d'haver posat llibrets d'opera al meteix nivell d'aquelles poesies en les quals la musica (com en una representació de La Dama blanca en teatres de provincia) es substituida per un «dialec animat y una dicció escollida».

Per aquell cercle de llegidors als qui ara la presento, té d'esser aquesta colecció de la més gran importancia per judicar, no sols la meva acció, sinó també'ls elements qui representen en l'aspecte actual l'evolució de nostra cultura alemanya. M'han començat a pendre seriosament, llà on res no es pres verament ab seriositat, o sigui, en l'esfera de nostra literatura de caient cientific, on la filosofia, les ciencies naturals, la fiiologia y aduc la poesia meteixa, són tractades en forma ironica, llevat de quan hi han motius incomprensibles per qualque reconeixement incondicional. He observat que aquest sistema de calumnia franca's basa en la suposició de que'ls escrits y llibres de que hom tracta no són pas coneguts del llegidor. Pel contrari, s'han sentit empesos a una llegida seriosa dels meus escrits, aquells a qui les meves composicions dramatiques havien produida una forta impressió en el teatre. Molts d'entre ells no podien pas compendre perqué'm dedicava a escriure opuscles sobre la meva art, quan jo exercia mellor d'artista. En aquests ultims temps n'hi ha haguts molts, especialment entre'ls joves, qui han comprès perquè havia escrit sobre la meva art; car ells trobaren en els meus escrits una ensenyança mellor sobre'ls problemes suscitats per ma creació artistica, que no en les esplicacions dels qui no han pogut pas crear per sí meteixos res en l'art. En aquest punt hom es arribat a la convicció de que aquell qui enten d'una cosa, es qui mellor ne pot parlar; de la meteixa manera que, per exemple, aquell qui sap dirigir bé, es qui mellor pot ensenyar de dirigir als altres.

L'interessant fóra, doncs, que la crítica d'art recaigués en aquells qui comprenen l'art, enlloc de que, per una estranya circumstança de nostra educació actual, s'hagi de creure que'l jutjament d'una cosa dèu emanar d'un origen tot altre que la cosa meteixa, com si diguessim de la «raó absoluta», o també del «pensament pensant-se a sí meteix». Hom pot trobar una analogia ab açò en nostre Estat modern, el progrés politic del qual porta per conseqüencia que un home d'Estat ha de justificar sos exits davant aquells qui no tenien abans cap idea de llur possibilitat, y ha de sotsmetre ses mides de govern al judici d'aquells a qui, en aitals moments, ha de començar per esplicâ'ls-hi de què's tracta. Doncs en nostre cas, açò meteix passa ab la musica, de la qual quiscú'n reb la seva impressió particular, molt sovint la més trivial de totes - com el cas de l'escriptor Gutzkow, després que l'historaire d'art Lübke, segons sembla, li malmenà escandalosament l'imaginació - y aduc devegades la més inconvenient; així hom compendrà que no's pot pas tindre en compte un judiciprovinent de l'incomprensió artistica, y o bé cal borrar la musica del nombre de les arts, o bé convenir qu'ella no serà tinguda com art sinó quan sigui tractada així pels inteligents.

A mi meteix me fou sovint penós y'm repugnà l'haver d'escriure sobre la meva art, mentre que de grat hauria deixada aquesta tasca als altres. Quan a la fi'm vaig avesar a aital necessitat, car vaig arribar a compendre perqué'ls altres no podien pas dir çò que justament a mi m'era sugerit, m'anà també ab el temps semblant més y més evident, que la coneixença de mes creacions artistiques duia en sí una importancia molt més alta que la que hom pot atribuir a una individualitat de problematiques pretensions artistiques. Per aquest camí he arribat al convenciment de que ací es qüestió d'una renaixença de l'art meteixa, art que no veiem avui nosaitres sinó com una ombra de la veritable art, qui s'es esgarriada per complert de la vida real y sols se retroba encar en migrades sobrevivences populars.

Aquell qui ha comprés açò, no pas en la via de l'especulació abstracta, sinó dut per l'impuls de la necessitat immediata, y vulgui alçar l'esguart ple d'esperança vers çò qui com possible es reservat a l'esperit germanic, no li desplaurà pas recorrer ab mi la ruta, per la qual jo conseguí enlairar el meu esguart. Per dur-li ajuda, he acoblat tots els meus escrits secundaris en el present recull,manera que pugui seguir ma evolució en tots els seus aspectes. Y observarà que no s'assemblen pas ab les obres complertes d'un escriptor, sinó ab l'assenyalada producció vital d'un artista qui cerca la vida en son art meteixa, per sobre tots els motlles. Mes aquesta vida es precisament la vera musica, que jo reconec com l'unica art veritable del present y del pervindre. Així, doncs, es ella sobre tot qui ens restituirà les lleis d'una veritable art. Açò es positiu, y tothom ho deurà reconeixer ab mi, tantost vulgui comparar la sola musica vivent encar avui entre nosaltres y sa poixança sobre tots els esperits, ab l'acció actual de nostra literatura poetica y ab la d'una art plastica qui tan sols pot infiltrarse en nostra vida moderna, tan degradada, mitjançant models estrangers. Emperò en el drama transfigurat per la musica, el poble's retrobarà un jorn y retrobarà quiscuna de les arts enaltida y embellida.

Y ara, llegidor benvolent, salut!

RICART WAGNER

Tribschen (Luzerna), juliol de 1871.

INTRODUCCIÓ

A

L'ART Y LA REVOLUCIÓ (1)

TOMAS CARLYLE, en sa Historia de Frederic el Gran, assenyala l'esplosió de la Revolució francesa com el fenomene inicial de l'auto-combustió d'un poble esfondrat en un sòbec d'abjecció y de putridesa, y amonesta'ls seus llegidors ab les paraules següents:

«Heus ací la fita propera en el camí de l'humanitat! Aquell arborarnent general de l'impostura humana, com en foc infernal; aquell jurament de vinticinc milions d'homs, jurament qui de llavors ençà ha devingut el de tota l'humanitat: «Més ens estimem morir, que no pas seguir vivint entre mentides!»...eix es el nou acte de l'Historia de l'Univers. Nou acte, o encar millor podriem dir-ne nova part: drama de l'Historia Universal, part terça. Si la partsegona començà fa mil vuitcents anys, crec, doncs, que aquesta serà la part terça. Heus ací'l veritable aveniment celic-infernal: celic d'una banda, infernal de l'altra; el fet més estrany qui ha esdevingut de mil anys ençà. Car açò denota l'espetec de l'anarquia en tota l'humanitat, l'abolició de tot govern en la teoria y en la practica,-es a dir (parlant francament), la revolta indomptable contra tots els falsos sobirans y els falsos mestres, - çò que jo filantropicament interpreto com una enquesta, un moviment força inconscient, emperò de greujor mortal, en cerca de veritables governants y mestres... Aquest esclat de l'auto-combustió, abigarrat, estrepitós, embolcallant tot el món en flames d'anarquisme per moltes centuries, bé mereix que tots els homs l'observin, l'estudiin y l'escateixin com la cosa més estranya que mai hagi esdevinguda. Davant nostre tenim encara segles sencers, diversos segles de tristicia, trasbalçats per passions sòrdides, y profitosos per bén poc de bò! Tal volta encara dos segles... tal volta déu encara, té de durar aquest procés evolutiu, abans que'l món vell no sigui consumit per complert y que'l nou no aparegui de faiçó ben clara. Doncs aquest imperi de mil anys d'anarquia... escurceu-lo, doneu tota la vostra sanc per abreujar-lo, vosaltres, els savis heroics qui esteu per vindre!»

Quan en la plena commoció de l'any 1849 vaig llençar a la publicitat una crida, tal com es continguda en el següent escrit, L'Art y la Revolució, creia trobar-me de complerta conformitat ab eixes darreres paraules del vell historiaire. Jo tenia fè en la Revolució, en sa necessitat, en sa força irresistible, y ab açò no era pas més exagerat qu'En Carlyle; sinó que jo'm sentia a l'ensemps ab vocació per assenyalar an aquest moviment el seu camí salvador. Era lluny de mi la pretensió d'indicar çò que, damunt les runes d'un món tot mentida, hauria d'esser erigit com nova ordinació politica (2), emperò'm sentia inspirat per definir l'Obra d'Art qui deuria sorgir d'entre les runes d'una art tota ficció. Presentar a la propria vida aquesta obra d'art com una mena d'espill profetic del seu pervindre, me semblà una tasca prou important per ajudar a bastir la resclosa qui deturés la torrentada de la Revolució, aconduint per una corrent tranquila'l curs de l'humanitat. Y fui prou agosarat per donar an aquell petit escrit el lema següent: «Llà ont un jorn acabà l'Art, començà la Politica y la Filosofia; llà ont ara acaben el sabi politic y el filosop, torna a començar l'artista.»

No cal pas esmentar ací les burles que'm portà la meva ardida presumpció, car en el curs de ma tasca d'escriptor, relacionada intimament ab aquest assumpte, tinguí prou ocasió de defensar-me, rebatent els més grollers d'aitals atacs. També he tractat a sadoll de la genesi d'aquests treballs y de llurs motius caracteristics, en la Endreça an els meus amics (3), altres voltes esmentada, - que com epilec de tot aquest periode he reservada per la fí del volum quatrè, - com així meteix en un altre escrit posterior intitulat: «Musica del pervindre». Sols vull indicar ací, que la principal causa de la burla que'ls nostres critics d'art feren de les meves idees, tan paradoxiques en aparença, radica en l'entusiasme fervent qui domina en mon estil y dóna als meus comentanis un caracter més aviat poetic que de critica cientifica. De més a més, la circumstança de servir-me de maximes filosofiques, barrejant-les imprudentment ab mes idees, perjudicà la meva claretat d'espressió, especialment als ulls de tots aquells qui no podien o no volien seguir les meves opinions y principis fonamentals. De diferents escrits d'En Lluis FEUERBACH, la llegida dels quals, temps enrera, havia excitat en mi un viu entusiasme, vaig manllevar diversos termens de nomenclatura abstracta, qui, aplicats a l'espressió d'idees artistiques, no podien pas resultar sempre clars y adequats. En aquest punt, per mancament de reflexió critica, me vaig deixar portar d'eix escriptor de gran talent, qui llavors me captivava l'esperit acostant-se força a la meva manera de pensar, puix que havia prés comiat de la Filosofia (en la qual no li semblava trobar sinó una Teologia disfreçada), substituint-la per una concepció de l'esser humà, en la qual jo creguí reconeixer clarament l'hom artistic tal com me l'havia imaginat. D'açò'n pervingué una mena d'apassionada confusió d'idees, qui's translluí en precipitació y poca claretat en l'aplicació dels esquemes filosofics.

Respecte d'aquest particular, considero necessari fer especial esment de dos conceptes, l'errada comprensió dels quals m'ha cridat força l'atenció d'aleshores ençà.

Me referesc, en primer lloc, a les nocions de voluntarietat y involuntarietat (4), l'us de les quals havia ja produit un gran embull força abans que jo m'hi entrometés, car un terme adjectiu -involuntari- havia estat enlairat a la categoria de substantiu. Els abusos que açò originà, no'ls pot pas compendre clarament sinó aquell qui hagi aprés de SCHOPENHAUER la veritable significança de la paraula voluntat; qui ha gaudit aquest inconmensurable benefici, sap, de consegüent, que aquella involuntarietat,-transformació erronia de la noció adjectiva en substantiva,-no es sinó la veritable voluntat, mentre que'l terme voluntarietat espressa la voluntat influençada y conduida per la reflexió, çò qui sen diu voluntat de l'intelecte o raó. Tota vegada que aquesta darrera's refereix més aviat a les qualitats de l'enteniment,-el qual pot devindre erroni y esser desviat per una mira purament individual-serà, doncs, classificada en mal sentit, considerant-la com una qualitat dolenta, sots el nom de voluntarietat, significació ab la qual es adoptada en els escrits següents; mentre que al contrari, a la voluntat pura-com a cosa en sí meteixa qui devé conscient en l'hom-són atribuides les veritables qualitats productives a les quals es assignada ací la noció negativa involuntarietat, qui apar com la conseqüencia d'una confusió produida per l'us vulgar d'aital terme. Y com que un esclariment complert en aquesta vis ens duria massa lluny y devindria tasca molt fatigosa, serveixi-s el llegidor, d'ací en avant, quan se li presenti qualque dupte sobre aquest punt, recordar l'esplicació que acabo de donar-li.

Llevat d'açò, dec temer que'l terme sensualisme (5), usat per mi continuament en un sentit analec al que l'aplica l'autor esmentat suara, pugui originar erronies interpretacions, sinó damnoses per mi, al menys causa de confusions greus. Tota vegada que la noció assignada també an aquest terme en els meus escrits, sols representa l'antitesi de reflexió, o - con millor diria per la més plena claretat de la meva idea - reftexibilitat, fóra certarnent molt dificil una interpretació errada en absolut, puix que resulta força avinent de compendre que aquestes dugues nocions se refereixen als dos contraposats factors, l'Art y la Ciencia. A més, con que aquella paraula en el llenguatge vulgar s'aplica en el mal sentit de sensualitat, o sigui libidinositat, fóra preferible substituir-la per una altra de menys equivoca en exposicions teoretiques com les meves, de caracter tan fogós y exaltat, tot y essent d'us comú dit vocable en el llenguatge filosofic. Palesament, ací es qüestió de l'antitesi entre'l coneiximent intuitiu y l'abstracte, y de llurs resultats corresponents; mes també, per sobre de tot, de les aptituts subjectives per aquestes diferents menes de coneiximent. El terme facultat contemplativa (6) fóra prou per indicar el primer (coneiximent intuitiu), si no semblés necessari donar-li una intensitat molt més forta per espressar ab ell també la facultat especifica de contemplació artística; ab tot y açó'm semblà absolutament necessari reservar per aquesta'l titol de facultat contemplativa sensual, o senzillament, en un mot,sensualisme, tant per aplicar-la a la facultat, com a l'obgecte de ses funcions, y aduc a la força qui posa abdugues -facultat y obgecte- en relació mutua.

Emperò, el perill més gran de tots, consistiria per l'autor en l'us freqüent del mot comunisme, si ab els presents escrits d'Art volgués presentar-se avui al public de París; puix que prou obertament prenc partit per aquesta escola tan odiada, y contra l'egoisme (7). Tinc el convenciment induptable que'l propici llegidor alemany, qui totseguit compendrà clarament la significança d'aquesta antitesi, no s'amoinarà pas gaire de classificar-me entre'ls partidaris de la novisma Commune de París. De totes maneres, no vull negar que no hauria pas adoptat ab el meteix coratge aquest terne, comunisme, com antitetic de l'egoisme (emmanllevat també en son propri sentit dels escrits de Feuerbach), si a dins meu no hagués germinat ensemps d'aital concepte un ideal social-politic, segons el qual jo'm figurava'l Poble dels temps prehistorics dotat d'una productivitat incomparable, encarnació de la comunitat primitiva, y pressentia la repetició més perfeta d'aquest fenomene, con la vera essencia de la societat universal del pervindre. Es una mostra de la meva esperiencia y de ses conseqüencies practiques en ma vida, el fet d'haver defugit l'us d'eixa paraula, comunisme, en el primer d'aquests escrits, L'Art y la Revolució, qui a la primeria era destinat a un diari politic de París (8) on vaig fer una estada de qualques setmanes l'estiu de 1849 (me sembla ara que ho vaig defugir per por d'esser força mal comprés de part dels nostres germans francesos, qui sovint donen a les idees una interpretació massa realista);y en cambi, vaig usar-lo aprés séns nul escrupol en els meus treballs posteriors, destinats ja de bon principi a Alemanya, çò qui ara es per mi una prova de la gran confiança que sempre he tingut en les qualitats del geni alemany. De més a més, considero també ara de molta importancia l'incomprensió absoluta de que fou obgecte'l meu escrit a París, on no poguí pas en aquella epoca donar a entendre a ningú, çò que jo volia dir ab aitals coses, més que més en un diari politic; motiu pel qual no hi fou pas publicat.

Tot ab tot, no eren solament aquestes y altres esperiencies semblants, la causa de que mes doctrines prenguessin de poc en poc un rumbe ideal apartant-se més y més de tot contacte ab la commoció politica del dia, y assolint bentost el caracter sempre més pur d'un ideal artistic. D'açò'n pot donar prova plena la serie d'escrits aplegats en els següents volums (9), y el llegidor ho reconeixerà encar més avinentment en el bosqueig del drama El ferrer Wieland, intercalat en aquests escrits y compost per mi justament en l'epoca que indica'l seu lloc cronologic. Si, d'una banda, d'eix treball estraordinari qui somogué fortament tot el meu esser, n'ha restat com unic resultat positiu aquell ideal artistic qu 'he conservat con la més intima adquisició meva, entre totes ses formes de representació; y si, d'altra banda, jo podia a la fí, en la meva unica calitat d'artista creador, consagrar-me al meu ideal séns inquietut de nula mena, per çò anà creixent més y més forta en mi la fe en el geni alemany y la confiança en el lloc important que li es predestinat en el Concell dels pobles, calmant aixi'l trasbalç de la meva ánima - aduc referent a l'aspecte estern del destí humà- y infiltrant-me la tranquilitat y la plena confiança en mi meteix, tan indispensables a l'artista. Així vaig poder redactar ja, com prefaci de la segona edició de Opera y Drama, una endreça a un altre amic qu'en aquell interval de temps havia conegut (10)-a l'influença benfactora del qual dec les més agradables ensenyances en el darrer aspecte indicat,- per donar-li també la mà com a artista, mercès a les esperances ab que'ns confortarem en nostra relació mutua.

Voldria posar fí, ara com ara, an els comentaris que'm sugereixen les idees que acabo d'exposar, recordant altra volta'l pensament de Carlyle, retret al començ, sobre l'important significança de la gran epoca historica iniciada ab la Revolució francesa. De conformitat ab l'alt concepte que an aquest genial historiaire li mereix el destí del poble alemany y el seu esperit de veracitat, podria no esser pas titllada de presumpció vana la meva pretensió de descobrir aquells «savis heroics» - als quals Carlyle endreça la seva crida per qu'escurcin el periode de l'horrible anarquia universal- en el nostre poble alemany, qui sembla predestinat an aquesta fí, com si'l fat li hagués volgut estalviar de pendre part en la Revolució per haver realitzat l'obra de la Reforma ab tots els seus efectes y conseqüencies. Car tinc el convenciment de que'l destí reserva a la raça germanica la meteixa relació ab el món politic qui'ns envolta, respecte'l fenomene de l'«auto-combustió», que la relació existent entre la meva art ideal y la realitat de la vida humana.

NOTES

(1) Aquesta Introducció fou escrita per Ricart Wagner en 1872 com Prefaci dels volums III y IV dels seus Escrits complerts, y per tant, deu esser considerada no tan sols en relació ab la present obra, sinó també ab les dugues qui seguiran immediatament: L'Obra d'Art del Pervíndre y Opera y drama, les quals integren el contingut d'aquells volums.

(2) Tampoc Carlyle no pot designar aquest nou món sinó com «la mort de l'anarquia, o sigui, un món qui's reconstrueix per complert sobre fets millors o pitjors, y en el qual el mestre pedant y ambaucador, qui no ensenya sinó les falses apariencies, es considerat com una mena ja extingida, de la qual hom sap del cert que s'es ensorrada en el no-res». - (N. del A.)

(3) Eine Mittheilung an meine Freunde, escrit de R. Wagner, any 1851. -(N del T.)

(4) Willkür y Unwillkür, nocions abstractes de ben dificil interpretació, com confessa Wagner meteix. Si per caracteritzar-les no'ns calgues un sol mot, tal volta fóra millor traduir-les respectivament per voluntat reflexivay voluntat instinctiva. Sigui així tingut present per la millor comprensió de llur veritable concepte. - (N. del T.)

(5) Sinnlichkeit: facultat sensitiva, o relativa als sentits. A voltes pot esser espressat també per materialisme; altres, per contemplació o percepció natural, o bé, seguint la denominació de Carlyle, Filosofia dels cinc sentits. - (N. del T.)

(6) Anschauungsvermögen: facultat de contemplació o de percepció intuitiva, es a dir, facultat de representar-se mentalment les coses y llurs relacions. - (N. del T.)

(7) Servint-nos de les espressions més usuals, podem calificar aquestes escoles antitetiques ab els noms de socialisme y individualisme. - (N. del T.)

(8) «Aviat ho veureu en un important escrit que publicaré en Le National, titolat L'Art y la Revolució, que jo crec apareixerà també en alemany a Leipzig, en forma d'opuscle.» (Lletra de Wagner a Uhlig, 9 d'agost de 1849.) - (N. del T.)

(9) Volums III y IV del recull Gesammelte Schriften und Dichtungen. - (N. del T.)

(10) En Constantí Frantz, 1868. - (N. del T.)

L'ART Y LA REVOLUCIÓ (1849)

GAIREBÉ són generals avui en dia'ls planys dels artistes pels damnatges que'ls porta la Revolució. No's dolen pas de les fortes lluites de barricada, ni del soptat y violent trontoll de les pilastres de l'Estat, ni dels precipitats cambis de govern; car l'impressió que deixen al llur darrera aitals terribles esdeveniments, considerats de per sí meteixos, es -la major part de vegades y proporcionalment- sols fugaç, y així poc temps pertorbadora; mes çò qui en realitat damnifica tan greument les manifestacions artistiques del dia, es l'especial caracter de persistença de les darreres sotragades publiques. Els fonaments qui fins avui han afermat l'industria, el comerç, la riquesa, són ara menaçats; y malgrat el restabliment de la tranquilitat esterior, malgrat la plena restitució a la vida social de su fesomia propria, les fibres d'aquesta vida són fortament rosegades d'una inquietut abrusadora, d'una angoixa tormentosa: la pusilanimitat de l'esperit emprenedor paralitza'l credit; qui vol conservar çò que té segur, renuncia'l guany insegur; l'industria s'encalla y... l'Art no té de què viure.

Fóra crudel negar un xic de compassió humana an els milers de victimes d'aital dissort. Fins poc de temps enrera, l'artista benvolgut era acostumat a rebre la protecció de l'estament tranquil y benanant de la nostra societat acabalada, el qual li remunerava ab esplendidesa les produccions qui li plavien, y li permetia així aspirar també a una vida benanant y tranquila; per çò li es ara tan dur veure que'l rebutgen unes mans closes convulsivament, y trobar-se abandonat a la lluita per la vida. Així comparteix, doncs, la sort de l'obrer, qui ab ses mans destres podia abans procurar an els rics mil convinences agradoses, mentre que ara, desenfeinat, dèu creuar-les sobre'l ventre famolenc. Per çò té perfet dret de planyê-s, car a qui es plè de sofirences, Natura li es pròdiga de llagrimes. Mes caldria preguntar ensemps, si ell té dret de confondre la seva situació ab la de l'Art meteixa, de deplorar sa dissort com dissort de l'Art, y d'acusar la Revolució d'adversaria principal d'aquesta, puix que dificulta'l tranquil nodriment de l'artista. Y abans de resoldre aquesta pregunta, caldria, al menys, consultar aquells artistes qui ab llurs paraules y ab llurs actes han demostrat que amaven y conresaven l'Art purament per l'Art, y respecte dels quals se pot ben demostrar que també abans soferien, quan els altres gaudien.

Aquesta qüestió pertoca, de consegüent, a l'Art y a sa propria essencia. Mes no devem cercar ací una definició abstracta de l'Art meteixa, puix que sols hom tracta naturalment d'esbrinar la significació de l'Art com resultat de la vida pública, de reconeixer-la com producte social. Una rapida y sumaria enquesta de les principals epoques de l'historia de l'Art a Europa, ens prestarà per aital fí estimables serveis, y ajudarà l'esclariment de la qüestió plantejada, verament important.

No podem fer nul pas en una investigació seriosa de la nostra Art, séns observar sa conexió ab l'Art de l'antiga Grecia. En realitat, nostra Art moderna no es sinó una malla de la cadena formada per l'evolució artistica de tota Europa, y el punt de partida d'aquesta evolució's troba en els grecs.

El geni grec, tal com a l'epoca de sa florescença's manifestà en la Politica y en l'Art -després d'haver triumfat sobre la ruda religió natural de la patria assiatica y d'haver enlairat al cimal de sa propria consciença religiosa l'hom lliure, fort y bell,- trobà sa espressió més perfeta en APOLUS, el déu sobirà, el déu nacional de la raça helenica.

Apolus, qui occí Python, el drac del caos; qui anorresà ab ses mortals sagetes els fills vanitosos de la soberga Niobe; qui, per boca de la seva sacerdotissa de Delphos, revelava les lleis fonamentals de l'esperit y de la materia helenics, y així, als ulls dels qui portats d'una acció apassionada interrogaven l'oracle, amostrava'l mirall clar y tranquil de llur natura helenica més intima y immutable, - Apolus, doncs, era l'executor de la voluntat de Zeus sobre la terra grega, era, en una paraula, el poble grec.

No es sots la figura vincladiça del dançaire, company de les Muses, - unica forma en que'ns l'ha tramés l'art de l'esculptura, posterior y més sibaritica - com ens devem imaginar Apolus a l'epoca de la florida del geni grec; sinó ab els treta d'una seriositat gaia, bell però fort, com el vegé'l gran tragic ESCHYL. Així aprengué de coneixê-l el jovent espartà, quan practicant la dança y la palestra augmentava la gracia y la força del seu cos esbelt; quan l'infant era allunyat dels essers volguts y enviat a cavall vers llunyes terres, en cerca d'arriscades aventures; quan el donzell era admés en el cercle dels companys, séns altre titol sinó'l de la bellesa y l'afabilitat, unics fonaments de tot son poder y sa riquesa. Així'l veia també l'atenienc, quan tots els impulsos del seu cos bell y del seu esperit infadigable l'incitaven a regenerar son propri esser ab l'espressió ideal de l'Art; quan enlairava en un choral la seva veu plena y sonorosa per cantar les gestes del déu y marcar ensemps an el dançaire'l ritme gronxador de la dança, la qual, ab son va-y-vé graciós y ardit, representava aquelles meteixes gestes; quan damunt les colones armonicament ordenades, bastia la volta del noble trespol, arrenglerava'ls amples hemicicles de l'amfiteatre y progectava l'enginyosa estructura de l'escenacle. Y així, per ultim, el déu esplendorós era contemplat del poeta tragic, inspirat de Dionysus, quan acoblava ab el llaç de la paraula tots els elements de les arts -qui germinaven de la més bella natura humana (1), espontaniament, séns artifici, com una absoluta necessitat interna - y els hi assenyalava llur enlairada fí poetica, fent-els convergir en un sol focus per crear la més grandiosa obra artistica imaginable: el DRAMA.

Les gestes dels déus y dels homs, llurs penes, llurs goigs, - tal com se revelaven en la sublim natura d'Apolus, solemnials y gaies, com etern ritme, com eterna armonia de tota vida y de tot moviment, - devenien reals y sensibles en el drama; car tot çò qui vivia y esbategava en aquells déus y en aquells homs, talment com vivia y esbategava en l'anima de l'espectador, trobava la seva espressió més perfeta en aquella obra, on l'esguart y l'oit, com l'esperit y el cor, tot ho capien y percebien vivent y sensible, tot ho veien en realitat materialment y espiritual, séns menester ja més l'imaginació per representar-s'ho. Aitals solemnitats tragiques eren un veritabhe ofici diví, car el déu hi parlava clarament y perceptible per boca del poeta; aquest era'l seu gran sacerdot, qui s'idemptificava de faiçó real y corporia ab l'obra d'art, dirigia la dança, entonava'l chor, y ab paraules sonoroses proclamava les sentences de la saviesa divina.

Tal era l'obra d'art helenica, tal era Apolus encarnat en una Art real y vivent; tal era'l poble grec en sa veritat y bellesa supremes.

Aquest poble, qui en cada estament, en cada persona, s'amostrava exuberant d'individualitat y de caracter; en activitat incessant, no veient en el terme de cada empresa sinó'l punt inicial d'un altra de nova; esperimentant continues sotragades internes, fent y desfent aliances cada dia, escometent sempre noves lluites; vencedor avui, vençut demà; menaçat un jorn del perill més greu y l'endemà encalçant l'enemic fins anorresar-lo, y assolint en sa vida interna y esterna'l desenrotllament més lliure y incontrastable,-aquest poble, refluia de les assamblees politiques, dels tribunals, del camp, de les naus, dels campaments, de les més llunyes encontrades, y omplenava'ls trenta mil setis de l'amfiteatre per veure representar la més pregona de totes les tragedies, Prometeu, per reconcentrar-se davant la més titanica obra d'art, per reconeixer-s'hi ell meteix, per capir sa propria activitat, per identificar-se de la faiçó més intima ab son propri esser, ab els seus conciutadans, ab el seu déu; y així, en mitg la més noble y pregona calma, tornar a ser el meteix que havia estat poca estona abans en el trasbalç més incessant y ab la més absoluta individualització.

El grec, sempre gelós de la seva plena independença personal, perseguint arreu el tirà qui, baldament fos noble y sabi, pogués atemptar contra ell y enjovar sa voluntat lliure y coratjosa; menyspreant aquella confiança molla qui, a l'ombra maganya d'una curadoria forastera, s'ajau en mitg la passivitat mandrosa y egoistica; sempre a l'aguait per rebutjar infadigable les influences del defora; no concedint a nula tradició, per antiga y respectable que fos, nul dret sobre la seva llibertat present de viure, d'obrar y de pensar,-eix home grec, romania mut sentint la veu del chor, se sotsmetia volenters a les convencions enginyoses de l'organització escenica y de grat obeia la veu de la Necessitat, les sentencies de la qual proclamava en l'escena l'autor tragic per boca dels seus déus y dels seus heroes. Car en la tragedia'l grec se retrobava ell meteix, y aduc retrobava la pau més noble de sa propria natura, lligada ab la part més noble de l'ànima colectiva del poble; y donant-se compte de sí propri, devenint conscient de sa natura interna, feia parlar per l'obra d'art tragica l'oracle de Pythia. Era ensemps déu y sacerdot, unió gloriosa de l'humanítat y la divinitat, sentint-se individuu dins l'universalitat y descobrint-la tota resumida en ell; ressemblant així en ses funcions, una d'aquelles mils fibres qui en la vida de la planta brollen de terra y s'enlairen espigades, per descloure una sola flor encisera qui espendeix vers l'eternitat sa flaire delitosa. Aquesta flor era l'Obra d'Art y sa flaire'l geni helenic, qui encar avui ens ullpren y embriaga fins al punt de fer-nos confessar que més ens plauria baratar la nostra sort, per unes quantes hores, ab la d'un grec davant l'obra d'art tragica, que no pas ab la d'un déu, qui no fos grec, per tota l'eternitat.

La decadença de la Tragedia s'escaigué punt per punt ab la desfeta de l'Estat Atenienc. Talment com l'esperit comunista s'espargia en mil direccions egoistiques, l'unitat de la gran obra d'art tragica's disolia en els diversos elements artistics qui l'integraven. Damunt les runes de la Tragedia's planyia ab folla rialla'l poeta comic Aristofanes, y tota escomesa artistica s'estroncà a la fí, deixant el lloc a les greus meditacions de la Filosofia, qui's dedicà a investigar les causes de la caducitat de la bellesa y de la força humanes.

A la Filosofia, y no pas a l'Art, pertanyen els dos mil anys transcorreguts dés la fí de la Tragedia grega fins als nostres dies. Cert es que, de tant en tant, l'Art enviava'ls seus raigs esplendorosos vers la nit del pensament insadollable y de la follia especulativa de l'humanitat; mes no eren sinó crits de dolor y de joi de l'hom aillat qui defugia'l caos general y, com llunyadà foraster sortosament esgarriat, assolia'l remoreig solitari de la fontana de Castalia, en la qual refrescava'ls seus llavis assedegats, emperò, séns poder oferir al món la beguda refrigerant; o bé, altres vegades, era l'Art meteixa qui's posava al servei d'alguna d'aquelles idees, o d'aquelles supersticions qui, tantost pesadament, tantost suau, opremien l'humanitat sofirent y enjovaven així la llibertat de l'individuu com la de la comunitat. Però no era mai la franca espressió d'una comunitat lliure, car la veritable Art es llibertat suprema y sola la suprema llibertat pot engendrar-la; mai no pot naixer de nul manament, de nula ordinació, en una paraula, de nula força estranya a l'Art meteixa.

Els romans - l'art nacional dels quals s'era retuda primerenca a l'influença de les arts heleniques perfeccionades - prengueren a llur servei els arquitectes, esculptors y pintors grecs, exercitant aixímeteix llur culteranisme en la retorica y en la versificació heleniques; emperò no obriren pas les portes de llur grandiós teatre popular als déus y als heroes del mitus, ni a la dança lliure, ni al chor sagrat. En cambi, les besties feres, lleons, panteres y elefants, se trocejaven en l'amfiteatre per delectar els ulls dels romans; y aixímeteix els gladiadors, esclaus ensinestrats en la força y la destresa, divertien ab llur ranera mortal les orelles del poble romà.

Aquests brutals conqueridors del món tan sols se complavien del més positiu realisme; llur imaginació no podia sadollar-se sinó dels espectacles més materials. Deixaven que llurs filosops fugissin esporuguits de la vida pública y's dediquessin tranquils a les més abstractes meditacions; y aduc publicament, el poble's delectava abandonant-se a la més manifesta set de sanc, y contemplant la sofirença humana en tota sa realitat material.

Doncs bé, aquells gladiadors, aquells combatents de feres, eren fills de les diverses nacions europees, y els reis, els nobles y els plebeus d'aquestes nacions eren tots igualment esclaus de l'emperaire romà, qui, d'aquesta faiçó ben pràctica, els demostrava que tots els homs eren iguals; tal com, reciprocament, ben sovint els sotsmesos pretorians feien compendre força clar y palpable al seu emperaire, qu'ell tampoc no era més que un esclau.

Eixa esclavitut reciproca y general -qui's manifestava a faiçó tan clara y innegable- requiria, com tot çò qui devé generic, una espressió especifica. L'enviliment palès y la deshonestat de tothom, la consciença d'una complerta perdua de tota dignitat humana; l'avorriment, forçós al cap y a la fí, dels plaers materials, unica qui'ls hi restaven; el pregon menyspreu de tota manifestació de vida activa, per la qual de molt temps ençà havien perdut tot el geni y l'impuls artistic, perdent llur llibertat; en una paraula, aquella existencia miserable séns una vida verament activa, no podia trobar sinó una espressió, y aquesta espressió -anc que induptablement d'una faiçó general- devia esser justament l'antitesi de l'Art, talment com l'estat de vida qui l'originava era l'antitesi de la llibertat. L'Art es l'alegria de sí meteix, el goig de viure, de formar part de la comunitat; al contrari, l'estat general dels esperits a la fí de la dominació romana era'l menyspreu de sí meteix, el fastic de viure, l'avorrició de la vida comuna. Així, doncs, no podia pas l'Art esser la veritable espressió d'aquest estat, sinó que sols ho podia esser el Cristianisme.

El Cristianisme justifica que l'hom dugui sobre la terra una existença afrontosa, inutil y miserable, mitjançant el prodigiós amor de Déu, qui no ha creat pas l'hom -com erroniament pensaven els formosos grecs- per dur de nula manera en aquesta terra una vida gojosa y conscient de sí meteixa, sinó que l'ha confinat ací baix en una presó repugnant, ab la fí de que, com premi de sadollar-se del seu propri menyspreu, trobi preparada després de la mort una eternitat plena de magnificenses lleures y benestants. L'hom, de consegüent, podia y aduc devia romandre en la més baixa y inhumana degradació, séns exercitar nula activitat vital, puix que aquesta vida maleida era tant meteix el regne del diable, o sigui, dels sentits, y tota feina feta en aquest món, fóra sols treballar pel diable; motiu pel qual l'infeliç qui ab gaia fortalesa fruia la seva vida tant com podia, era condemnat aprés la mort a les penes eternes de l'infern! A l'hom no li era exigit res més que la Fe, es a dir, el reconeiximent de sa condició miserable, y l'abdicació de tot esforç propri per defugir aquest estat, del qual sols devia deslliurar-lo la immeritada Gracia de Déu.

L'historiaire no sap pas ben bé del cert si pensava d'aquesta meteixa faiçó'l fill humil del fuster de Galilea, qui, contemplant les miseries del seus germans, pregonava qu'ell no era pas vingut al món per dur la pau sinó l'espasa; qui, ple d'amor pels oprimits, tronava irat contra'ls hipocrits faritzeus, llagoters covarts del poder de Roma per així lligar y esclavitzar més insensiblement el poble; qui, finalment, predicava l'amor universal, l'amor al proisme, una amor que no hauria pogut pas pretendre d'aquells qui començaven per menysprear-se a sí meteixos. Força més clar hi veu el pensador quan discerneix el zel immens de Paulus, el faritzeu miraculosament convertit, qui en la catequisació dels pagans adoptava, ab exit ben notori, el precepte: «Sigueu prudents com les serps, etc.» y aiximeteix pot el pensador sondejar el tan esplorable terreny historic, per judicar el més pregon y general enviliment de l'humanitat civilitzada, terreny fecundador de la planta del dogma cristià, a la fí fructifera. Mes altretant descobreix l'artista sincer al primer colp d'ull: que'l Cristianisme ni era art, ni podia de nula manera engendrar mai de per sí meteix l'Art vivent y veritable.

El grec lliure qui's posava ell meteix en el pinacle de la Natura, podia, ab el goig que li produia'l seu propri esser, crear l'Art; mes el cristià, qui feia menyspreu a la vegada de la Natura y de sí meteix, sols podia oferir sacrificis al seu Déu en l'altar del renunciament, y no pas presentant-li com ofrena les seves accions, les seves obres, sinó estimant-se més fer-se-l propici ab l'abstinença de tota ardida creació personal. La producció artistica es l'activitat més perfeta de l'hom qui desenrotlla la seva beutat fisica en concordança ab sí meteix y ab la Natura; el món dels sentits dèu fer-li esperimentar la joia més gran, per qu'ell pugui-l convertir en instrument artistic, car solament d'eix món pot treure l'impuls y l'inspiració per l'obra d'art. Si'l cristià hagués volgut verament crear l'obra d'art qui corresponia a les seves creences, hauria degut, en cambi, inspirar-se en la noció de l'esperit abstracte, la Gracia de Déu, y fer-ne l'estrument de la seva obra... mes així, quin hauria pogut esser el seu obgecte? No es cert que mai no ho podia ser la bellesa fisica, qui per ell era l'encarnació del diable? Y còm hauria pogut l'esperit produir mai quelcom perceptible dels sentits?

Tota sotilesa de l'enteniment es ací debades; els esdeveniments historics amostren de la faiçó més clara'ls resultats d'abdugues contraposades direccions. Mentre que'ls grecs, per l'edificació llur, s'acoblaven en l'amfiteatre per espai de poques hores, emperò plenes de les més profundes ensenyances, els cristians, en cambi, se recloien per tota la vida en un claustre; els uns tenien per jutge l'Assamblea popular, els altres l'Inquisició; an aquells l'evolució de l'Estat els va dur a una franca democracia, an aquesta a un hipocrit absolutisme.

La hipocrisia es, en general, el tret més caracteristic, la fesomia propria de tota l'Era cristiana fins als nostres dies, y aquest vici anà apareixent en forma més y més viva y descarada, a mesura que l'humanitat, malgrat el Cristianisme, se refrigerava de nou en la seva interna y inestroncable dèu de vida y madurava la solució del seu veritable destí. La Natura es tan forta, tan indeleble y sempre fecunda, que nul poder imaginable no conseguiria minvar sa força generatriu. En les malaltices venes del món romà fou infiltrada la sanc fresca y sanitosa de les joves nacions germaniques; y, malgrat l'admissió del Cristianisme, varen subsistir encara'l viril instinct d'activitat, l'afany d'ardides empreses, l'indomptable confiança en sí meteix, constituint les qualitats primordials dels nous mestres del món. Y així com en tota l'historia de l'Etat mitjana trobem com el factor més culminant la continua lluita del poder temporal contra'l despotisme de l'Esglesia romana, aixímeteix l'espressió artística d'aquest nou món, llà on tractava d'esterioritzar-se en obres d'art, devia presentar-se sempre en oposició, en lluita, ab l'esperit del Cristianisme; de manera que l'Art de l'Europa cristiana no podia pas, com l'Art dels helens, manifestar-se com espressió d'un món en sa unitat perfetament armonica, car justament en sa natura més intima's sentia dividida, de faiçó irreparable y irreconciliable, entre la consciença y la força vital, entre la fantasia supersticiosa y la realitat. La poesia cavalleresca mitgeval, qui, com la meteixa Institució de la Cavalleria, vingué per conciliar aquesta discordia, no pogué en les seves produccions més remarcables fer altra cosa sinó demostrar la falsedat d'aital reconciliació: com més s'enlairava ardidament y sublim, tant més visiblement s'esbadallava l'abisme entre la vida real y l'existencia imaginaria, entre la rudesa y l'apassionada violença d'aquells cavallers en llur vida material, d'una banda, y de l'altra la sensibleria exagerada y la tendresa ficticia en la vida de llur fantasia. Per aquest meteix motiu la vida real, regida a la primeria per costums nobles y nogens mancades de gracia, devingué després una vida immunda y corrupta, car l'hom no podia pas nodrir el seu instinct artistic de sa propria existencia, del goig de viure y de manifestar-se, sinó que tota la seva activitat intelectual era circumscrita als preceptes del Cristianisme, qui per endavant proscrivia tot goig de viure y'l calificava de pecaminós.

La poesia cavalleresca fou una nota sincera dins l'hipocrisia del fanatisme, fou la ridiculització de l'heroisme; en conclusió: fou la fórmula convencional otorgada a la Natura per assegurar la seva subsistença.

Solament quan s'apagà'l foc de la fe religiosa, quan l'Esglesia's manifestà obertament com no-res més que un despotisme mundà, sensible materialment a cada pas, y en aliança ab l'absolutisme del poder temporal que aquella santificava y qui no era menys practicament sensible, sols aleshores devia esdevindre l'intitulat Renaiximent de les Arts. Çò qui tant de temps havia tormentat tots els senys, l'hom volia a la fí contemplar-ho en la realitat, com contemplava la pompa mundanal de l'Esglesia meteixa; y açò no era possible sinó obrint els ulls, y restituint així an els sentits llurs drets propris. Llavors fou verament la negació més complerta del Cristianisme, el fet de representar els assumptes de la fe, les creacions extatiques de la fantasia, sots la forma de bellesa mundana, y fruir el goig artistic d'aquesta bellesa; y fou encar pel Cristianisme l'humiliació més afrontosa, haver de cercar la mostra d'aitals creacions artistiques en la propria Art pagana dels grecs. Mes ab tot y açò, l'Esglesia s'aproprià séns escrupol aquella renaixent vida artistica, y, de consegüent, no s'avergonyí pas d'empaliar-se ab les plomes manllevades del paganisme, y d'acreditar-se així publicament de mentidera y hipocrita.

Mes també'l poder temporal tingué sa participació en la Renaixença de les Arts. Aprés de llargues lluites, y un colp hagueren consolidat llur poder sobre'l poble, els sobirans, en mitg la tranquila possessió de llurs riqueses, varen sentir-se atiats del desitg de gaudir-les d'una faiçó més refinada: per açò posaren a sòu els artistes educats en les arts heleniques; l'Art «lliure» entrà al servei dels grans senyors y, ben mirat, hom no pot precisar qui era més hipocrita, si Lluís XIVè, quan en el seu teatre palatí's feia recitar habilidoses tirades de versos cantant l'odi als tirans grecs, o Corneille y Racine, quan, per conseguir la favor dels senyors llurs, posaven en boca dels heroes de llur teatre els més entusiastes cants a la llibertat y a les virtuts politiques de Grecia y Roma antigues.

¿Podia, doncs, existir realment y versemblable l'Art, llà on no brollava pas de la vida com espressió d'una comunitat lliure y conscient de sí meteixa, sinó qu'era al servei de les poixances qui justament privaven el lliure y autonom desenrotllament d'aquesta, y, de consegüent, a faiçó d'una planta trasplantada arbitrariament de son clima propri a un altre d'estrany? No pas! Y ab tot y açò, anem a veure encar com l'Art, en lloc de deslliurar-se d'uns mestres al cap y a la fí respectables, com eren la Santa Esglesia y'ls princeps d'esperit cult, se va vendre en cos y anima a una mestressa força pitjor: el mercantilisme.

El Zeus grec, el pare de la vida, enviava com missatger de l'Olimp el déu Hermes, bell y jovenivol, envers els déus qui rondaven pel món. Hermes encarnava'l pensament actiu de Zeus; d'una volada's llançava de les alçaries als abismes, per proclamar l'omnipresença del déu suprem; ell era present també en la mort dels homs y amenava les ombres dels afinats vers el silenciós reialme de la nit; arreu, doncs, on se manifestava clarament la gran necessitat de l'orde natural, llà apareixia y obrava Hermes, com executor del pensament de Zeus.

Els romans tenien un déu, Mercuri, qu'equiparaven ab l'Hermes dels helens. Mes l'activitat alada d'aquest, prengué en aquell una significança més pràctica: fou la representació del bellugadiç industrialisme d'aquells marxants, traficaires y usurers, qui afluien de totes les confinies del món romà al centre, per fer a mans dels patricis luxuriosos, en bescambi d'una paga força lucrativa, tots els plaers materials que no'ls hi podien pas oferir les terres més properes. Els romans consideraven el comerç, en la seva essencia y en les seves manifestacions, talment com un frau, y anc que aquell mercantilisme'ls semblava un mal necessari, per mor de llur sibaritisme sempre creixent, sentien en el fons per aitals trafecs un pregon menyspreu, y per çò tenien el déu dels marxants, Mercuri, per déu també dels trapacers y dels lladregots.

Mes aquest déu menyspreat se venjà dels altivols romans, usurpant-els-hi'l domini del món; o sinó, coroneu la seva testa ab l'auriola de la hipocrisia cristiana, decoreu son pit ab les buides insignies de les estingides Ordes feudals de Cavalleria y haureu el déu dels temps moderns, l'ilustrissim y sacratissim déu del cinc per cent (2), el mestre y dictador de l'actual art... Guaiteu la seva imatge vivent en la persona d'un beiató banquer anglès, qui ha dat sa filla en maridatge a un cavaller arruinat de l'Orde de la Garrotera, quan crida'ls cantaires més famosos de l'opera italiana per sentî-ls en els seus salons, preferentment an el teatre (emperò ab el ben entès de no consentir-ho de cap de les maneres el sant dia del diumenge), y per heure així la gloria de pagâ-ls a casa seva més cars qu'en public. Heus ací Mercuri y la seva docil serventa, l'Art moderna.

Y aquesta es l'art qui ara omplena'l món civilitzat! La seva essencia veritable es l'industria; la seva fí moral, el llogre; el seu pretest estetic, l'entreteniment dels fastiguejats. L'art nostra xucla la saba vital del cor de la societat moderna, de l'especulació a l'engròs, qui constitueix l'ex del seu moviment circulatori; emmanlleva sa gracia buida a les despulles inanimades d'una convenció cavalleresca mitgeval, y així -d'acort ab la farsa cristiana qui no s'avergonyeix pas d'acabar de plomar el pobre- se digna devallar fins l'escuma del proletariat, portant la relaxació, la desmoralització y l'embrutiment, arreu ont escampa'l verí de la seva meteixa saba.

Son lloc predilecte es el teatre, com ho era també de l'Art de Grecia en el temps de son apogeu; y verament hi té dret al teatre, essent com es nostra art l'espressió de la vida pública propria dels temps actuals. L'art teatral moderna enclou l'esperit predominant en nostra vida pública, y'l manifesta en una estesa propaganda quotidiana, com mai no ho feu nula altra art, puix que totes les nits organitza les seves festes gairebé en totes les ciutats d'Europa. Així, essent una art dramatica estraordinariament divulgada, representa aparentment la florida de nostra cultura, talment com la Tragedia grega representava l'aujol del geni helenic; mes aquesta florida de la cultura nostra, ho es tan sols de la putrefacció d'un orde de coses y de relacions humanes buit, inanimat y contra natura.

No cal pas caracteritzar ací d'una faiçó més detallada aquest orde de coses; n'hi ha prou d'examinar sincerament el contingut y la tasca pública de la nostra art, especialment de l'art escenica, per veure-hi reflectat, com en un mirall fidel, l'esperit del temps, car talment com un mirall ha estat sempre l'Art pública.

Y així, no podem pas de nula manera reconeixer en nostra art escenica'l veritable drama, aquesta obra d'art unica, indivisible, la més grandiosa del geni humà; nostre teatre no es sinó un lloc apropriat per la representació atractivola de produccions aillades, totjust correlacionades superficialment; més que no pas artistiques, artificioses. L'ineptitut d'aquest teatre per verificar la fusió íntima de totes les branques de l'Art, donant-les-hi llur espressió més alta y perfeta en el veritable drama, apar demostrada ja en sa divisió en dos genres, - drama y opera,- ab la qual hom priva al primer de l'espressió idealitzada de la musica, y hom nega per endavant a la segona l'essença y l'altesa de mires del drama real. Així doncs, d'una banda, el drama no podia pas, generalment, remuntar-se d'una embranzida poetica ideal, sinó que, baldament fos tan sols per mor de la pobresa dels seus medis d'espressió - séns fer cabal ací, de més a més, de l'influença transitoria d'una vida pública desmoralitzada, - devia caure de les més altes a les més baixes regions, de l'element vivificant de la passió a la freda atmosfera de l'intriga; mes, d'altra banda, l'opera devenia un complert caos d'elements sensuals qui giravoltaven y s'entortolligaven séns nula traba ni conexió, d'entre'ls quals quiscú podia escollir volenter el qui millor plagués a la seva fantasia: per uns, els graciosos saltirons d'una bailarina, per altres, els enreversats refilets d'un cantaire; pels d'ací, l'efecte llampant d'una decoració, pels de més enllà, l'espetec aixordador y volcanic de l'orquestra. No llegim encara avui dia, que tal o tal altra opera nova es una obra mestra car conté un bon nombre d'aries y duetins d'efecte, car l'instrumentació es força brillant, etc.? Mes la sola finalitat qui pot justificar l'aplicació d'aital diversitat de medis, la gran finalitat dramatica... ningú no la té present.

Aitals criteris són estrets, però francs; mostren llis y ras çò qui interessa l'espectador. Hi ha també un gran nombre d'artistes de crit, qui no dissimulen gens ni mica que l'unica ambició llur es justament la d'acontentar eixos espectadors curts de gambals. Ells són, ab molta raó, del parer següent: quan el princep sortint d'un dinar embafador, el banquer sortint d'una especulació aclaparadora, l'obrer sortint del fatigós jornal, arriben al teatre, cerquen repós, distracció, passa-temps, y no'ls plau pas esforçar-se y excitar-se de bell nou. Aital argumentació es d'una veritat tan convincent, que no hem d'oposar-li sinó aquesta altra: per conseguir l'obgectiu esmentat, tots els medis humans foren més decents, que no pas fem servir l'Art d'instrument y de pretest. Mes aleshores ens respondràn que, si hom no vol esmerçar pas en açò l'Art, aquesta deixarà d'existir en absolut y no podrà influir més en la vida pública, çò qui val tant com dir que l'artista no tindrà res per viure.

D'aquest punt de vista estant, totes les consideracions esmentades són prou deplorables, emperò veridiques, franques y lleials. Oh depravació civilitzada, oh estupidesa cristiana dels temps moderns!

Emperò, donada l'evidença d'aital estat de coses, ¿què devem dir de l'hipocrita farsa de moltes actuals celebritats, la fama de les quals es a l'orde del dia, quan prenen l'aire melangiós d'una veritable inspiració artistica; quan encalcen idees, esmercen intencions pregones, espressen sensacions violentes, remouen cel y infern; en una paraula, quan procedeixen d'aital manera qui - segons confessió d'aquells honrats jornalers de l'art, suara esmentats- no es pas la més avinent per despatxar llurs mercaderies? Y ¿què direm també, quan aitals celebritats no tan sols pretenen divertir el public, sinó que cauen en el perill de fastiguejâ-l, a fí y a efecte de passar per pensadors; quan, de consegüent, renuncien també'ls guanys solits, y aduc arriben a esmerçar llur propri diner a favor de llurs creacions, - anc que açò sols es possible an els rics de naixença!-realitzant així a la vegada'l més gran sacrifici de sí rneteixos que pot esser concebut avui en dia? Y perquè una despesa tan estraordinaria? Ah! es qu'encara existeix quelcom fòra del diner, quelcom, emperò, que com tants d'altres goigs, pot també conseguir-se avui dia mitjançant el diner: la Fama!

Mes quina mena de fama hom pot conquerir en nostra art pública? Tan sols la de la meteixa publicitat per la qual aquesta art es conjuminada, y a la qual no pot pas l'ambiciós arribar d'altra faiçó que sotsmetent-se a ses pretensions trivials. Així s'enganya el meteix y enganya també'l public, presentant-li la seva obra abigarrada, y el public l'enganya y s'enganya a sí propri, prodigant-li ses lloances; mes aquesta mentida reciproca es encoberta ab la gran mentida de la fama moderna, de la meteixa manera que, en general, sabem encobrir les nostres passions més egoistes ab les grans mentides bellament apelades el patriotisme, l'honor, la justicia,etc., etc.

Per quin motiu, emperò, hem de creure necessari enganyar-nos mutuament d'una manera tan ostensible?- Doncs perquè les nocions y virtuts esmentades són realment presents en nostra avol consciencia, no com una virtut que practiquem, sinó com una virtut que reconeixem que'ns manca. Car si es cert qu'existeixen la veritat y la noblia de pensament, serà igualment cert qu'existeix la veritable Art. Els esperits més grans y més nobles- esperits qu'Eschyl y Sofocles haurien saludat gojosos com germans- prediquen en desert de moltes centuries ençà; nosaltres hem sentit llurs veus, y encara ressonen en nostres orelles, però hem esborrat de nostres cors frevols y ignobles llur recort vivent; la gloria llur ens fa tremolar, mes llur Art ens fa riure; els permetem que siguin artistes eminents, mes els privem de produir l'obra artistica, car la gran, la vera, l'unica obra d'art, no poden pas crear-la ella per sí sola, sinó que'ls hi cal la nostra colaboració. La tragedia d'Eschyil y de Sofocles era l'obra d'Atenas.

De què'ns serveix, doncs, aquesta gloria dels grans artistes? De què'ns ha senvit que SHAKESPEARE, com un segón Creador, ens revelés l'infinida riquesa de la vera natura humana? De què'ns ha servit, que BEETHOVEN hagi dotat la musica d'una força poetica, viril y independent? Pregunteu-ho a les miserables caricatures de vostre teatre, pregunteu-ho a la dessaborida musica de carreró de vostres operes, y tindreu la resposta! Mes, cal en realitat preguntar-ho? Ah, no! que prou bé ho sabeu vosaltres, y si fingiu no sebre-ho, es perquè precisament no voleu altra cosa!

Què es, doncs, la vostra art, el vostre drama?

La Revolució de Febrer allunyà dels teatres de París la favor del public, y molts foren a punt de fallir. Després de les jornades de juliol, Cavaignac, encarregat de mantenir l'orde social existent, vingué en ajuda de dits teatres y obligà a que fossin subvencionats, per assegurar la subsistença llur. Perquè?-Perquè la miseria, el proletariat, haurien crescut ab el tancament del teatre. Heus ací, doncs, l'unic interés que té l'Estat pel teatre! Hi veu sols l'establiment industrial; emperó de passada li convé com un calmant dels esperits, com un xuclador del devassall de les passions somogudes, com un parallamps infallible contra'l perillós y menaçador trasbalçament de l'inteligencia humana enardida, qui, en mitg el desconort més pregon, rumia'ls medis ab què la degradada naturalesa de l'hom reivindicarà'ls seus drets, mal sigui a despeses de la subsistença de nostres institucions teatrals... tan apropriades per la fí contraria.

Aquesta es, doncs, la nostra opinió franca y lleial, corroborada pels planys de nostres moderns artistes y llur odi a la Revolució. Mes, ab aquests planys y aquests afanys, què hi té de comú l'ART?

Acomparem ara l'Art pública de l'Europa moderna, en sos trets cabdals, ab la dels grecs, per amostrar-nos clarament llurs diferencies caracteristiques.

L'Art pública de Grecia, tal com assolí son apogeu en la Tragedia, era l'espressió de tot quant de més pregón y de més noble existia en la consciença del poble; nostra Art pública es l'antitesi, la negació de çò que conté de més pregón y més noble nostra consciença humana. Pels grecs, la representació d'una tragedia era una festa religiosa, en llur escena's presentaven els déus y comunicaven llur saviesa an els homs; nostra consciença avol rebaixa tant el teatre en l'estimació pública, qu'entre les atribucions de la policia hi ha la de proibir en l'escena'ls assumptes religiosos (3), çò qui resulta tan depressiu per la meteixa religió com per la nostra art. En les amples graderies de l'amfiteatre grec, concorria tot el poble a les representacions; en nostres teatres distingits, s'empoltrona sols la part acabalada de la societat. El grec cercava'ls materials per l'obra artistica entre'ls elements de la cultura social més enlairada; nosaltres els treiem de la més baixa barbaria social. L'educació del grec, des la més tendra jovenesa, feia-l a sí meteix obgecte de conreu artistic y d'artistica gaubança en cos y ànima; nostra estupida educació, limitada la major part de vegades a preparar-nos pels futurs afers industrials, ens dóna aduc una nicia y emperò altivola presumpció de nostra ineptitut per l'Art, y ens fa cercar l'obgecte de tota mena de delectació artistica fòra de nosaltres meteixos, ab cobejança semblant a la del llibertí qui va a cercar el passatger goig sensual en braços d'una prostituta. Per çò'l grec era ell meteix actor, cantaire y dançaire; sa cooperació en la representació d'una tragedia constituia per ell la fruició suprema de l'obra d'art meteixa, y ell considerava ab raó com una honor, esser admès, mercès a sa bellesa y a sa cultura, en eixa tasca agradosa; nosaltres, en cambi, ensinistrem pel nostre divertiment una certa part del proletariat social, qui en realitat existeix en tots els estaments; la vanitat impura, l'afany de fer forrolla, y, en certa manera, la galivança de fer fortuna rapida y abundosa, omplen les fileres del personal de nostres teatres. Mentre que l'artista grec se sentia remunerat, més a més de sa propria fruició de l'obra d'art, ab el reiximent y ab l'aprobació del public, l'artista modern es contractat y... pagat. Així, doncs, conseguim assenyalar d'una faiçó ferma y decissiva la següent diferencia essencial: l'art pública dels grecs era verament Art; la nostra es un ofici artistic.

L'artista, més a més de la fí que persegueix ab la seva creació, se complau en el meteix procés generador, en la manipulació y modelatge de la materia; la producció, considerada en sí meteixa, es per ell activitat qui li dóna alegria y satisfacció, no pas treball. L'artesà, en cambi, sols para compte en la fí dels seus afanys, en el profit que li ha de dar sa feina; l'activitat qu'esmerça no li dóna alegria sinó qu'es per ell una pena, una obligació ínescussable, qu'ell s'estimaria més encomanar a una màquina; son treball no'l pot sinó encadenar com un jou y per çò l'executa mecanicament, séns que'l seu esperit hi prengui part, sinó que guaita totstemps enllà, vers la fí que voldria assolir tan aviat com fos possible. Mes, quan la fí immediata de l'artesà es tan sols la satisfacció d'una necessitat propria, per exemple, l'apariament de son estatge, dels seus utensilis, de sa vestimenta, etc., llavors juntament ab el plaer qu'esperimentarà d'aquestes coses qui li romanen utils, li pervindrà de poc en poc el jaent envers aital elaboració de la materia, de conformitat ab els seus gustos personals; y després d'haver-se fornit del més necessari, sa facultat productora, endreçada a la satisfacció de necessitats menys imperioses, se remuntarà per sí meteixa a una esfera artistica. Emperò, quan li cal despendre's del fruit de son treball, y no li resta d'aquest sinó'l pur valor pecuniari, es impossibie que la seva activitat mai vagi més enllà d'un treball mecanic, y per çò no es per ell sinó una fatiga, una tasca asprosa y trista. Tal es la sort de l'esclau de l'Industria; nostres modernes fàbriques ens ofereixen el quadre miserable de la més baixa degradació humana: un treball séns nepós, consumint cos y ànima, séns goig ni amor, y sovint gairebé séns obgecte.

També en açò cal reconeixer la deplorable influença del Cristianisme. Car si aquest dogma posa la finalitat de l'hom totalment al defòra de la seva existença terrenal, y concentra aquesta finalitat en el Déu absolut y sobrehumà, es natural que l'hom no pot pas pendre cura da la vida sinó pel que respecta a la satisfacció de ses necessitats més imprescindibles, car d'ençà que l'hem rebuda, hem contret l'obligació de conservar-la fins al jorn que plagui tan sols a Déu deslliurar-nos d'aital càrrrega; mes de nula manera poden les necessitats d'aquesta vida despertar en nosaltnes el desitg de seguir laborant ab amor la materia qui'ns ha servit per satisfer-les. En consequencia, solament la fí abstracta de l'indispensable conservació de la vida pot justificar la nostra activitat fisica, y així veiem, ab veritable horror, l'encarnació perfeta de l'esperit del Cristianisme en una moderna manufactura cotonera: a favor dels rics, Déu ha devingut l'Industria, qui manté la vida del pobre obrer cristià tan sols fins al moment que les celiques constelacions mercantivoles estimen necessari otorgar-li la divina gracia de despatxâ-l vers un món millor.

Els grecs no conegueren pas el treball, practicat com ofici propriament dit. Mai no'ls semblà digna d'una atenció especial y continua la satisfacció de çò que'n diuen necessitats indispensables de la vida, les quals, en rigor, constitueixen tot l'afany de la nostra vida pública y privada. L'esperit dels grecs obrava sempre en la vida pública, en la comunitat del poble tot; els interessos nacionals constituien llur unic afany, y així, per satisfer tals necessitats calia'l patriota, l'hom d'Estat, l'artista y no l'artesà. Per participar d'aquella vida pública, el grec abandonava la vida domestica, senzilla y séns parenceria, car li hauria semblat vergonyós y degradant fruir entre'ls sumptuosos murs d'un palau particular els refinaments del luxe y el sibaritisme, unics qui avui en dia omplen la vida dels nostres heroes borsatils; doncs, cabalment aquesta era la diferença entre'l grec y el barbre egoista y orientalitzat. Cercava'l conreu estetic del seu cos en els banys y gimnasia publica; el seu vestit, senzill y noble, era obgecte d'una especial cura artistica, encomanada generalment a les dònes, y sempre que la necessitat el constrenyia a dedicar-se a un ofici, totseguit son geni natural li feia descobrir la part artistica del meteix y'l convertia en Art. Emperò rebutjava les feines domestiques més grossolanes, encomenant-les a l'esclau.

Aquest esclau es ara devingut el pern fatal del destí de l'humanitat. Ell, pel mer fet d'esser considerat necessari son esclavatge, ha revelat la nulitat y la fugacitat de tota la força y la bellesa qui integraven el singular ideal humanitari dels helens, y ha demostrat per sempre més que la bellesa y la força, com atributs de la vida social, no poden conseguir una estabilitat venturosa sinó quan són patrimoni de tots els homs.

Mes, per dissort, no hem anat pas fins ara més enllà d'aquesta demostració. En efecte, la revolució de l'humanitat, qui duu ja milers d'anys de durada, se verifica gairebé esclussivament en sentit reaccionari: ha abaixat fins an ella, fins l'esclavitut, l'hom lliure y bell; l'esclau no ha estat pas deslliurat, però l'hom lliure ha devingut esclau.

El grec solament considerava lliure l'hom bell y fort, y eix hom no era pas altre qu'ell meteix; qui romania al defòra d'aquest tipus grec, sacerdot d'Apolus, era tingut per barbre y si hom se servia d'ell, per esclau. Molt just, doncs, que'l qui no fos grec, fos tingut en realitat per barbre y esclau; mes ab tot, era hom, y la seva barbaria o'l seu esclavatge no constituien pas sa naturalesa sinó'l seu desti, eren el pecat de l'historia contra la seva natura, talment com es avui dia culpa de la societat y de la civilització, que'ls pobles més sans, en els climes més sanitosos, siguin devingats miserables y degenerats. Aquest pecat de l'historia, emperò, devia bentost colpir aduc el meteix grec lliure: del moment qu'en la consciença de les nacions no existia l'absoluta amor humana, tan sols era menester al barbre enjovar el grec, y aleshores, llevant-li la llibertat, li llevava també la força y la bellesa; així, en el més baix aclaparament, doscents milions d'homs de l'impeni romà, precipitats en una amalgama caotica, degueren bentost reconeixer que tots els homs havien d'esser per igual esclaus y miserables, mentre que tots no poguessin esser igualment lliures y venturosos.

Y així, doncs, encara som esclaus avui, mes ab el trist consol de sebre que tots els demés homs són esclaus com nosaltres: esclaus eren aquells a qui un jorn els apostols cristians y l'emperaire Constantí consellaven de comportar ab paciença les miseries d'ací baix, per trobar llà dalt un pervindre millor; esclaus són avui aquells a qui'ls banquers y els fabricants ensenyen de cercar l'obgecte de la vida en la pràctica d'un ofici per guanyar el pà de cada dia. Lliure d'aquest esclavatge's sentia en aquells temps solament l'emperaire Constantí, qui, com despota pagà y sibarita, disposava a son albir de la vida terrenal dels seus vassalls creients, que'ls hi pintava com inutil; lliure's troba avui en dia - al menys en el sentit de l'esclavatge social, - solament aquell qui té diner, car pot esmerçar al seu grat la vida en altra cosa que no pas en el guany esclussiu dels medis de subsistença. Aixi, doncs, si en el món romà y en el mitgeval els esforços per deslliurar-se de la general esclavitut se manifestaven en un daler envers el poder absolut, avui se revelen en la cobejança del diner; y per çò no'ns devem pas meravellar de que l'Art vagi també en cerca d'aquest, car tota cosa s'afanya per sa redempció, per son Déu... y nostre Déu es el diner, nostra religió es el llogre.

Mes l'Art sempre roman en sa essença tal com es; podem tan sols dir que no apareix en la vida pública moderna, emperò existeix y ha existida sempre en la consciença individual, com Art unica, bella y indivisible. De consegüent, la sola diferencia es, qu'en temps dels grecs era present en la consciença pública, mentre que avui no's troba sinó en la consciença individual, en contraposició ab la publica inconsciença. A l'epoca de la seva florida, l'art dels grecs era conservadora, car se trobava en armonia ab l'opinió pública de la qual era espressió ferma y ajustada; en cambi en nostres temps, la veritable Art es revolucionaria, car sols existeix en oposició ab l'esperit de la generalitat.

Pels grecs, l'obra d'art perfeta, el drama, era'l compendi de tot çò que la natura d'aquell poble oferia com representable artisticament; era la nació meteixa qui -talment com s'havia desenrotllada en l'historia, - s'emmirallava en l'obra d'art, se comprenia a sí propria y, en el transcurs d'unes poques hores, se nodria, per dir-ho així, del més noble fruiment de sí meteixa. Tota minva d'aquest goig, tota dispersió d'aquestes forces acoblades en un sol punt, tota diversificacíó d'eixos elements en direccions especials y variades, devia neceasariament esser noible, meteix an aquesta unica obra d'art esplendida, que a l'Estat constituit de faiçó semblant, y per tal motiu no podia pas transformar-se, sinó tan sols seguir sa florida. De consegüent, l'Art era conservadora, com ho eren també en aquella epoca'ls homs mes insignes de Grecia, y ESCHYL es l'espressió més tipica d'aquesta tendença conservadora: la seva obra d'art més sublim, d'aital caracter, es l'Orestiada, ab la qual aparegué a la vegada en oposició, com a poeta, del jove Sofocles, y com a hom d'Estat, del revolucionari Pericles. El triumfe de Sofocles, com el de Pericles, era en armonia ab l'evolució progressiva de la humanitat; però la caiguda d'Eschyl fou el primer pas en la devallada de la tragedia helenica, el moment inicial de la disolució de l'Estat atenienc.

Ab la subsegüent caiguda de la Tragedia, l'Art anà deixant més y més d'esser l'espressió de la consciença pública; el drama se descompongué en les seves parts integrants: la retorica, l'esculptura, la pintura, la musica, etc., abandonaren el cercle on s'havien mogut aplegades, per pendre quiscuna'l seu cami propri, y seguir desenrotllant-se ab plena independença, curant tan sols egoisticament de sí meteixa. Y així esdevingué qu'en l'epoca del Renaixement trobem totseguit aquestes aillades arts heleniques, tal com havien evolucionat d'ençà de la desfeta de la Tragedia; mes la gran obra colectiva de l'Art grega no podia pas tot d'un colp reproduir-se en sa plenitut davant nostre esperit indocte, esgarriat y descompost; puix, còm l'hauriem poguda compendre? Emperò bé saberem apropriar-nos aquells oficis artistics aillats, car com a oficis nobles - categoria en què havien ja caigut les arts en el món grec-romà,- no eren tant lluny de nostre esperit y de nostra natura propria. L'esperit artistic dels gremis y dels artesans de la nova burgesia adquirí vida y moviment en les ciutats; els princeps y gent distingida prengueren afició a fer bastir y paramentar més bellament llurs castells, a decorar llurs salons de pintures més atractivoles que les de l'art rustega de la Etat Mitjana; els clergues s'apropriaren la retorica per la trona y la musica pel chor, y el nou món dels oficis se penetrà manyosament de les arts aillades dels grecs, tant com li semblaren comprensibles y profitoses.

Quiscuna d'aquestes arts particulars, revifada y conresada afanosa per dar goig y passa-temps an els rics, ha omplert ja'l món abundosament dels seus productes; els grans genis han realitzat en totes elles coses meravelloses, però l'Art propriament dita, la veritable Art no ha estat pas reengendrada ni en el Renaiximent ni d'aquest ençà, car la perfeta obra artistica, la gran espressió unificada de la bella y lliure vida pública, elDrama, la Tragedia, - per grans que siguin els poetes tragics çà y llà sobrevinguts - no es renascuda encara, justament perquè no devia renaixer, sinó esser infantada novament.

Tan sols la gran Revolució universal, qui havent estat iniciada un jorn pogué enrunar la Tragedia grega, pot també portar-nos eixa Obra d'Art; car solament la Revolució podrà del més pregón de son sí infantar de nou y en forma més bella, més noble y més universal, allò qu'ella meteixa un jorn arrebaçà y engolí de l'esperit conservador d'un periode de cultura més bella, emperò més circumscrita.

La Revolució, y no pas per ventura la mera Restauració, es justament qui'ns podrà retornar aquella obra d'art suprema. El problema que tenim al davant nostre es infinidament més gran que'l qui fou ja resolt un jorn. Si l'obra d'art helenica contenia l'esperit d'una nació bella, l'obra d'art del pervindre déu contenir l'esperit de l'humanitat lliure, per sobre totes les barreres de les nacionalitats; l'element nacional déu esser tan sols un ornament, un atractiu provinent de la varietat individual, no pas mai un obstacle coercitiu (4). Per tant, en lloc de restaurar l'helenisme, devem fer quelcom diferent en absolut; prou que ha estat ja atemptada l'absurda restauració d'un fals helenisme en les obres d'art! - què no han atemptat fins ara'ls artistes d'encarrec? - Mes d'açò mai no han pervingut sinó vanes facecies; y així no eren aquelles obres res sinó rebrots de la meteixa hipocrisia que trobem en tota l'historia de la civilització oficial, defugint sempre l'unica força impulsora veritable, la força de la Natura.

No, no volguem pas tornar a ser grecs, car çò que'ls grecs no saberen, y per no sebre-ho caigueren, çò nosaltres ho sabem. Justament llur caiguda, l'origen de la qual hem arribat a descobrir ara, aprés tant temps de miseries, en les pregoneses de la sofirença universal, ens amostra clarament çò que devem esser: ens ensenya qu'hem d'amar tots els homs per tornar a amar-nos nosaltres meteixos, per retrobar en nostre propri esser el goig de viure. Deslliurem-nos del jou deshonrós de l'industrialisme universal qui, ab la seva ànima freda del déu diner, ens esclavitza dins la condició d'operaris, y lluitem per enlairar-nos a la lliure humanitat de l'Art ab l'esperit vivificador de l'amor universal; deixern de ser jornalers de l'industria, consumits de càrregues y fatigues, per devindre tots homes forts y bells als quals ha de pertanyer el rnón com una dèu eternament inestroncable dels més grans gaudiments artistics.

Per aquest obgecte'ns cal la força omnipotent de la Revolució, car solament aquesta força revolucionaria es la nostra, la qui va de dret a la fí, aquella fí l'assoliment de la qual es sols qui pot justificar-la, y qui realitzà sa primera obra ab ha destrucció de la Tragedia grega, ab la disolució de l'Estat atenienc.

Mes ont hem de pouar aquesta força, donat el nostre estat de feblesa estrema? Ont es la força humana per contrarrestar la pressió d'una civilització qui tot ho paralitza, qui renega plenament de l'hom? per lluitar contra la tirania d'una cultura qui sols utilitza'l geni humà com la força motriu d'una màquina? Ont es la llum per esvanir les tenebres de la crudel superstició regnant, qui confereix an aquesta civilització, an aquesta cultura, una valua força més gran que no pas a l'hom real y vivent, y qui no neconeix a l'esser humà nula valua de per sí, com a hom, sinó sols com a instrument d'aquesta poders abstractes y despotics?

Quan el metge entès no hi troba ja nul remei, nosaltres, desesperats, a la fí tornem a invocar la Natura. Car la Natura, y sols la Natura, pot desfer el gran embull del destí de l'humanitat. Si la civilització, partint del dogma cristià de que la natura humana es abominable, ha renegat de l'hom, no ha fet així sinó crear-se un enemic qui un jorn dèu necessariament destroir-la, tant com l'hom deixi de trobar lloc en ella; doncs aquest enemic es justament la Natura meteixa, l'unica vivent y eterna. La Natura humana dictarà a les dugues germanes, Cultura y Civilització, la següent llei: «Tant com com jo sigui continguda en vosaltres, viureu y florireu; tant com jo no sigui pas continguda en vosaltres, us corrompreu y morireu!»

Tot ab tot, preveiem que l'avenç antihumà de la civilització ha de produir els resultats més propicis, car es de suposar que farà creixer tan monstruosament les càrregues y restriccions de la Natura, que acabarà donant an aquesta immortal opresa l'elasticitat necessaria per foragitar d'una sola batzegada totes les càrregues y restriccions; y de consegüent, tot aquest agombolament de cultura haurà estat tan sols profitós a la Natunalesa per fer-li coneixer l'immensa força que posseeix; y la movilització d'aquesta força constitueix la... Revolució.

Còm se rnanifesta, doncs, aquesta força revolucionaria en l'estat present del moviment social? No's manifesta, en primer lloc, en l'ergull obstinat de l'obrer quan heu consciença moral de sa laboriositat, davant per davant de la vagabunderia depravada o de l'activat immoral dels rics? No vol ell, com per revenja, enlairar el pnincipi del treball a la categoria d'una religió ortodoxa de la societat, y obligar el ric a treballar com ell, per guanyar-se també'l pa de cada dia ab la suor del seu rostre? No haurem de temer que al posar en pràctica aquesta coacció, al reconeixer aquest principi, no sigui enlairat a la fí'l treball manual, degradant per l'hom, a la categoria d'absoluta regla universal, y - persistint en nostre principal argument - no faci directament impossible per sempre més l'Art?

Tal es, en veritat, la temença de molts lleials amants de l'Art y aduc de molts filantrops sincers, qui tan sols pensen verament en servar la més noble arrel de nostra civilització. Mes aquests desconeixen la tendença veritable del gran movirnent social; interpreten erradament les teories defensades dels nostres socialistes doctrinaris, qui pretenen establir pactes impossibles ab la nostra societat en sa condició actual; y s'enganyen al contemplar l'immediata espressió indignada de la part més sofirent del poble, mes aquesta indignació prové en realitat d'un instinct natural més pregón y més noble: l'instinct de gaudir dignament la vida, pel manteniment de la qual no vol pas l'hom afanyar-se ja més, esmerçant penosament totes ses forces vives, sinó que vol fruir-la com a hom. De consegüent, mirat a dretura, es açò'l daler de sortir de la condició d'operari per arribar a una humanitat artistica, a la lliure dignitat humana.

Doncs justament la tasca de l'Art es amostrar an aquesta aspiració social la seva significança més noble, y assenyalar-hi sa vera direcció. De l'estat de barbaria civilitzada en que avui se troba l'Art veritable, no podrà pas redreçar-se y assolir sa dignitat, sinó dut a coll del nostre gran moviment social; ab ell té igualtat de fí, y abdós podran sols assolir-la si la reconeixen com llur fí comuna. Aquesta fí es l'hom fort y bell: la Revolució li donarà la Força, l'Art li donarà la Bellesa!

No'ns pertoca pas exposar ací més per peces menudes el curs de l'evolució social, el curs se desenrotllarà a travers l'historia; ni tampoc, en general, nul calcul doctrinari no podria pas pronosticar el camí qu'en aquesta pugui pendre'l principi de la natura social de l'hom, independent de tota mena d'hipotesis. No-res en l'historia no es producte del calcul, sinó que tot ix de sí meteix, com un resultat de ses propries lleis organiques. Emperò es impossible que'l futur estat de coses, pel qual la present evolució arribarà un jorn a la seva fí, no sigui pas diametralment oposat de l'estat actual, car altrament tota l'historia no fóra sinó un batibull turbulent y orbiculari, en lloc d'esser el curs forçós d'un riu qui, malgrat totes les corbes, marrades y sobreiximents, s'esmuny per çò sempre en sa ruta natural.

En aquest futur estat de coses podem, doncs, ovirar ja'ls homs deslliurats de llur darrera superstició, el desconeiximent de la Natura, aquella superstició per la qual justament l'hom s'es considerat fins ara tan sols com l'estrument d'una fí qui's troba fòra d'ell, y per tant li es estranya. Quan l'hom se reconegui ell meteix com unica fí de la seva existença, y capeixi que no pot pas realitzar plenament aquesta fí personal sinó es en unió de tots els altres homs, aleshores la seva professió de fe social no consistirà sinó en una confirmació pràctica d'aquell precepte de Jesús: «No hagueu cura de çò que menjareu, de çò que beureu, ni tampoc de çò ab que us vestireu, car a tot açò ja ha proveit per vosaltres el vostre Pare celestial.» Aquest Pare celestial no serà llavors altre que la raó colectiva de l'humanitat, qui s'apropriarà la Natura ab totes ses riqueses en profit de tothom. Doncs com que fins ara la pura conservació material de la vida havia d'esser l'obgecte de nostra cura,-d'una veritable cura qui moltes voltes paralitzava tota activitat intelectual y consumia cos y ànima,-en açò radicava'l vici y l'execració de nostra organització social. Aquesta cura ha fet de l'hom un ser feble, servil, estupit y miserable, una creatura qui no sap ni amar ni avorrir, un ciutadà qui a cada punt se despren del darrer vestigi de sa voluntat lliure, per alleujar-se de tan tormentosa cura.

Quan unida fraternalment l'humanitat hagi foragitat d'una volta per sempre aital cura, y - com el grec a l'esclau - l'encomeni a una màquina, an aquesta esclava artificial de l'hom lliure y creador, qu'ell fins ara havia servit talment com el fetitxista serveix l'idol que ses propries mans han construit, llavors tota la seva activitat deslliurada's manifestarà tan sols com activitat artistica. Així reconquerirem els elements vitals de l'helenisme, en un grau immensament superior: çò qui pels grecs fou el resultat d'una evolució natural, serà per nosaltres la conseqüença d'una lluita historica; çò qui per ella era un dò semi-inconscient, en nosaltnes romandrà com un saber conquerit lluitant, car els coneiximents que l'humanitat en sa grandiosa colectivitat posseeix cientificament, no'ls perdrà mai més.

Solament els homs forts coneixen l'Amor, sols l'Amor enclou la Bellesa, sols la Bellesa produeix l'Art. L'amor dels febles entre sí no pot produir sinó la satisfacció de llur frisança luxuriosa; l'amor del feble envers el fort es humiliació y temença; l'amor del fort envers el feble es compassió y indulgença; solament l'amor entre'ls forts es Amor, car es la lliure donació de nosaltres meteixos a qui no'ns hi pot pas constrenyer. Sota una faixa qualsevol de cel, en qualsevol raça, podràn els homs ab la llibertat llur, assolir igual força entre sí; ab la força, la veritable Amor, y ab l'Amor veritable, la Bellesa: y la Bellesa en acció es l'Art.

L'hom s'educa y educa'ls seus fills per allò que considera com la finalitat de la vida. El germanic era ensenyat per la guerra y la caça, el cristià genuí per la continença y l'humilitat, l'hom litge de l'Estat modern pel negoci industrial, aduc en la pràctica de l'Art y de la Ciencia. Si per l'hom lliure del pervindre'l guany de la subsistença deixa de ser l'obgetiu de la vida, y ans al contrari, -mercès a la pràctica d'una nova fe, o més ben dit, convicció, - aquest guany de la subsistença es garantisat a quiscun hom en bescambi d'una activitat natural y proporcional; en una panaula, si l'industria deixa d'esser nostra tirana per devindre nostra serventa, aleshores posarem la finalitat de la vida en el joi de viure y'ns esforçarem a donar als nostres fills, mitjançant una educació convinent, l'aptitut y la fortalesa necessaries pel millor gaudiment del meteix. L'educació, basada en l'exercici de la força y en el cult de la beutat corporal, devindrà purament artistica per la nostra inalterable amor als fills, y per la nostra alegria de veure la prosperitat de llur bellesa; així quiscun hom, en un o altre aspecte, serà un veritable artista. La diversitat d'inclinacions naturals farà progressar les arts en les més variades formes, y cada una d'aquestes en les més variades corrents, per assolir una riquesa abans no imaginada; y com que l'inteligença humana trobarà a la fí la seva espressió religiosa en la doctrina pràctica d'una humanitat lliure y estretament unida, així totes aquestes arts tan abundosament desenrotllades assoliran llur punt d'unió més clarament comprensible en el Drama, en la sublim Tragedia humana. Les tragedies seran les festes de l'humanitat: en elles l'hom lliure, fort y bell, enfranquit de tot cerimoniós convencionalisme, exalçarà les delitances y les penes de la seva amor y consumarà'l gran sacrifici d'aquesta amor en una mort digna y sublim.

Eixa art futura serà novament conservadora, mes en veritat, com que portarà en sí meteixa la força innata qui assegurarà sa durada y sa continua florida, no clamarà per sa conservació, ab pretest d'una finalitat estranya a sa naturalesa, car sapigueu-ho: aquesta Art no empaitarà'l diner!

«Utopia! Utopia!» ja sento com criden els saberuts, els qui pretenen daurar la pindola de nostra moderna barbaria artistica y social, els apelats homes practics, qui manifacejant en llur pràctica diaria no tenen altres recursos que la trapaceria y la tropellia, o a tot tirar - quan són honrats - la propria estulticia.

«Bell ideal, qui, com tot ideal, tan sols vagareja davant nostra fantasia, y que dissortadament no podrà pas asso-lir l'hom condemnat a l'imperfecció!» Així gemega'l bonaç visionari qui somnia'l regne celestial, on -al menys per çò qui atany a la seva persona- Déu repararà aquesta tara incomprensible de la Creació y dels seus habitants.

Efectivament, els homes viuen, pateixen, menteixen y malparlen en l'estat més repugnant, en el solatge més immunde d'una utopia verament imaginaria y per tant irrealitzable; s'afanyen y's sobrepugen en tots els artificis de l'hipocrisia, per mantindre la falordia d'aquesta utopia, daltabaix de la qual cauen llastimosament cada dia -com invalits malmesos de les passions més frivoles y abgectes- al terreny erm y trivial de la realitat més prosaica; y bescanten y prenen per una quimera, per una utopia, l'unic medi natural de deslliurar-se de llur encantament, de la meteixa faiçó que'ls estadants d'una bogeria prenen llurs vesaniques visions per realitats, y la realitat per visió.

Si en l'historia hi ha una veritable utopia, un ideal realment inaccessible, es séns dupte'l Cristianisme, car aquella ha demostrat clarament y palesa, y ho demostra encara tots els jorns, que'ls dogmes cristians no són pas realitzables. Còm podien aquests dogmes devindre efectius y vivents, passar a la vida real, si eren endreçats contra la vida meteixa, si negaven y reprovaven el principi de vida? El Cristianisme es d'un contingut purament espiritual, super-espiritual; predica sotsmissió, renunciació, menyspreu de tot el terrenal, y, malgrat aquest menyspreu... amor fraternal! Còm se manifesten practicament aquests preceptes en la societat moderna, qui, no obstant, se nomena cristiana y serva la religió cristiana com a basa intangible? Se manifesten en forma de superbiosa hipocrisia, d'usura, d'usurpació dels dóns de la Naturalesa y menyspreu egoistic de les sofirences del proisme. D'on pervé, doncs, aquesta contradicció crassa entre l'idea y sa realització? Justament de que l'idea era malsana, germinava de la relaxació y el decandiment momentanis de l'humana natura y pecava contra la vera y sana naturalesa de l'hom. Ab tot, aquesta ha demostrat la seva fortalesa, la seva abundor inestroncable y sempre renovellada; y ho ha demostrat precissment sots la pressió universal d'aqnella idea, qui, si hagués estat realitzada fins a ses darreres conseqüencies, hauria infalliblement esterminat en absolut l'hom de la terra, puix qu'encloia com la més alta de les virtuts l'abstinença de l'amor sexual. Vegeu, però, com malgrat l'omnipotença de l'Esglesia, hi ha una tal abundor d'homes, que la ciença economic-cristiana de vostres savis governants no sap pas mai què fer-ne, y que vosaltres heu de cercar nous medis de destrucció social per l'estermini llur; y que aduc us haurieu alegrat verament si l'hom hagués estat anihilat pel Cristianisme, per que així l'unic déu abstracte del vostre ben amat Jo fos qui solament omplís el món!

Eixos són els homs qui criden «Utopia!» quan enfront de llurs esperiments insensats, la sana inteligença humana apela a la Natura, l'unica realment visible y tangible; quan no demana a la divina raó dels homes res més sinó que substitueixi en nosaltres l'instinct de la bestia, qui's procura séns desfici, anc que no séns esforç, els medis de viure. Y en veritat, no'ns cal pas demanar-li nul resultat més alt en pro de la societat humana, per bastir damunt aquest sol fonament el temple més sumptuós y egregi de la vera Art bella del pervindre!

L'artista veritable, qui ha assolit ja'l punt de vista dreturer, pot - puix que aquest punt de vista realment existeix y existirà sempre, - treballar d'ara estant per l'Obra d'Art del pervindre. D'altra banda, quiscuna de les arts germanes qui concorriran a dita obra ha revelat ara y sempre, en nombroses creacions, l'alta consciença que té de sí meteixa. Mes, per quin motiu han sofert totstemps, y més que mai en la situació present, els inspirats creadors d'eixes nobles obres? No es per mor de llur contacte ab el món esterior, y de consegüent ab el món an el qual llurs obres eren destinades? Què es çò qui ha revoltat l'arquitecte, quan ha degut esmicolar sa força creadora construint d'encarrec casernes y cases de lloguer? Què es çò qui mortificava'l pintor, quan devia retratar la repugnant fesomia d'un milionari, el music quan devia compondre musica pels festins, el poeta quan devia escriure noveles per les biblioteques de lloguer? En què consistia, doncs, llur sofirença? En què devien prostituir llur força creativa en ares del guany, convertir llur art en ofici! Y, finalment, què es çò que dèu patir l'autor dramatic, quan vol acoblar totes les arts per fer l'obra d'Art suprema, el drama? - Tots els soferiments dels altres artistes a la vegada!

Les seves creacions no devenen obres d'art sinó quan, mitjançant la publicitat, entren en la vida, y una producció dramatica solament entra en la vida mitjançant el teatre. Mes, què són avui dia aquestes institucions teatrals qui disposen del concurs de totes les arts? Son empreses industrials, aduc quan reben la subvenció especial de l'Estat o del sobirà; llur direcció es encomanada la major part de vegades a les meteixes persones qui dirigien ahir un negoci de grans, o demà dedicaran llurs coneiximents entesos al comerç dels sucres; si es que no han educat llur aptitut per escatir el caracter del teatre en els cofis y mofis del teatre de camarlenç, o d'altres funcions semblants. En tant que'l teatre no sigui pas considerat sinó com un medi per la circulació del diner, y per la producció d'un bon interès al capital,- çò qui es d'acordança ab el caracter prevalent de la vida pública y ab l'obligació imposta an el director de teatre de traficar ab el public a tall de manyós especulador mercantil, - es absolutament logic y natural, que hom no pot pas encomanar sa direcció, o millor dit, sa esplotació, sinó a gent entesa d'aitals afers; car una direcció verament artistica, y per tant, qui respongui a la fí originaria del teatre, resultaria induptablement ben poc ajustada ab la seva moderna finalitat. D'açò inferirà clarament tota persona culta, que si'l teatre ha de tornar a sa natural y noble missió, cal que's deslliuri en absolut de tota especulació industrial.

Còm fóra açò possible? Podria aquesta sola institució enfranquir-se d'una servitut, a la qual avui són sotsmesos tots els homs y totes llurs empreses socials? Plà bé; justament el teatre dèu preceir totes les altres institucions en aquest deslliurament, car es l'institució artistica qui més abraça y qui més influeix en la societat; y còm podrà l'hom aspirar a sa llibertat y independença en altres ordes de la vida més prosaics, si abans de tot no pot pas exercitar lliurement la seva activitat més noble, l'activitat artistica? D'ençà que'ls carrecs publics, civils y militars, al menys han deixat d'esser un ofici industrial, hem començat ja a redimir l'Art pública; car, com he exposat abans, cal assignar an aquesta en nostre moviment social una missió imponderablement enlairada, una tasca estraordinariament important. Força millor que no pas una religió xaruga y repudiada de l'opinió pública, ab força més eficiença y emoció que'ls d'una inepta ciença politica qui temps ha que s'enganya a sí meteixa, podrà l'Art, d'eterna jovenesa, renovellant-se sempre de sí meteixa y assimilant-se'l més noble esperit del temps, aconduir la corrent apassionada de les commocions socials- qui tantost s'estabella en ferestecs esculls, tantost se pert en exorcs aiguamolls,-vera una finalitat alta y bella, la d'una humanitat ennoblida.

Si vosaltres, amics de l'Art, teniu veritable interés de salvar-la de la desfeta qui la menaça, pareu esment, que no es tan sols qüestió de conservar-la, sinó més aviat de fer-li assolir una veritable y plena vida independent!

Vosaltres, politics honrats, qui pressentint la revolució social us hi oposeu, tal volta per l'unica raó que havent perdut vostra fe en la puresa de la natura humana, no podeu capir que aquesta revolució hagi de servir sinó per portar-nos un estat de coses infinidament pitjor encara de l'actual; vosaltres, repetesc, si teniu vera volença d'inocular en aquest trasmudament la fermança vital d'una futura civilització més perfeta, ajudeu-nos, doncs, ab totes les vostres forces, a tornar l'Art a sí meteixa, a sa noble missió!

Vosaltres, mos confrares sofirents de tots els braços de la societat humana, qui covant una ardent rancunia, rumien la faiçó d'enfranquir-vos de l'esclavatge del diner per devindre homes lliures, capiu nostra tasca y aideu-nos a enlairar l'Art envers sa dignitat, ab la fí de que poguem amostrar-vos el mou de convertir l'ofici en Art, l'esclau de l'industria en hom bell y conscient de sí meteix, qui ab rialla sobirana podrà cuidar a la natura, al sol, a les esteles, a la mort, a l'eternitat: «també vosaltres sou meus, y jo só vostre senyor! »

Si tots vosaltres, els que vinc de cridar, ens comprenguessiu y us avinguessiu ab nosaltres, que'n fòra de planer per vostra voluntat posar en pràctica les senzilles regles qui produirien l'indefectible prosperitat de la més important institució artistica, el Teatre! L'Estat y el Municipi, en primer lloc, deurien tindre l'obligació d'aparellar llurs medis per aquest obgecte, de posar el teatre en situació d'ocupar-se esclussivament de sa destinació més enlairada y veritable. Açò serà conseguit quan el teatre sigui tan ben subvencionat, que sa direcció pugui tindre un caracter pumament artistic; y aleshores ningú no's trbarà en millor situació d'assumir-la que'ls meteixos artistes, qui s'acoblin per l'obra d'art y's garanteixin l'exit de llurs mutuals esforços ab una estipulació ajustada. Tan sols la llibertat més complerta'ls podrà unir per conseguir llur finalitat, en virtut de la qual seran deslliurats del jou de l'especulació industrial, y aquesta finalitat es l'Art, qui sols pot esser compresa de l'hom lliure y no de l'esclau del guany.

El jutge de llurs obres serà'l public independent. Mes, per que fos absolutament lliure y independent davant per davant l'Art, caldria encara fer una passa més avant en la nova via: el public deuria entrar de franc a les representacions teatrals. Mentre que'l diner sigui indispensable per totes les necessitats de la vida, mentre que séns diner l'hom no pugui heure res sinó l'aire y ab proa feines l'aigua, aqueixes mides no podrian tindre altre obgecte sinó'l de llevar a les actuals representacions teatrals, a les que assisteix el public, l'aparença de treballs pagats, -manera de considerar-les qui condueix ben a palès a la més ignominiosa desconeixença del caracter de les representacions artistiques,-emperò l'Estat, o millor encara'ls Municipis respectius, deurien arbitrar recursos per remunerar els artistes d'una manera fixa y continua, y no pas sols en ocasions excepcionals.

Llà ont els recursos no fossin prou per açò, millor fóra, de moment o tant meteix per sempre, deixar desapareixer del tot un teatre qui solament pot subsistir en forma d'empresa industrial; o al menys, renunciar-hi fins a tant que la seva necessitat no's fes sentir en aquella societat ab prou força, per determinar-la a fer els comuns sacrificis necessaris a l'obgecte.

Si arriba un temps que la societat humana consegueixi un ideal tan bell y noble-ideal que no serà pas aasolit per la sola eficacia de la nostra Art, però que podem esperar y devem encalçar mitjançant les grandioses revolucions socials, inevitables y imminents,-llavors les representacions teatrals seran les primeres empreses colectives d'on desapareixerà en absolut l'idea del diner y del llogre; car si, mercès a les condicions suara espressades, nostra educació prospera y devé sempre més artistica, vindrà un jorn que tots serem altres tants artistes, y justament com a tals, podrem acoblar nostres esforços en l'acció colectiva y lliure, unicament per amor de la gran causa de l'Art en sí meteixa, séns entremesclar-hi nula mira industrial qui hi es sempre estranya.

L'Art y ses institucions, la desitjable organització de les quals sols podia esser indicada ací molt a la lleugera, podran així fer de precursores y de model de totes les futures institucions colectives. L'esperit meteix qui agermana'ls membres d'una corporació artistica per l'assoliment de llur veritable obgectiu, deuria reproduir-se també en tots els altres conjuncts socials qui tinguessin qualsevol altra finalitat determinada y digna de l'humanitat; car si conseguim la solució convinent, tota la nostra futura vida pública y social podrà y deurà esser sols de naturalesa purament artistica, unica qui s'avé ab les nobles facultats de l'hom.

Així, JESÚS ens haurà ensenyat que tots els homs som iguals y germans, mes APOLUS haurà empremptat en aquesta grandiosa unió fraternal el sagell de la força y de la bellesa, sostraguent l'hom del dupte de sa propria valua, y amenant-lo a la consciença de sa més alta poixança divina. Enlairem, doncs, l'altar del pervindre, així en la Vida com en l'Art vivent, an els dos Mestres més sublims de l'humanitat: Jesús, qui patí per tots els homs, y Apolus, qui'ls enlairà al ple goig de llur dignitat!

NOTES

(1) Aludeix al poble grec. - (N. del T.)

(2) Ens sembla que Wagner va fer curt de tant per cent. ( N. del T.)

(3) «Si volen proibir del meu Rienzi la paraula Esglesia...» (Lletra de Wagner a Ferran Heine, 18 març 1841.) - «Setze cantaires deuen fer de clergues o (si la Censura ho proibeix) de vells ciutadans, inutils per la guerra.» (Lletra de Wagner a Guillem Fischer, 8 decembre 1841.)- (N. del T.)

(4) Es de recomenar que posin esment en aquesta afermació tan logica y taxativa els paladins de la famosa qüestió intitulada «El nacionalisme en la musica», causa de tants esgarriaments. (N. del T.)