Por Richard Wagner

 

Un antic poema, un original poema d'amor, renovat inextingiblement i reproduït en totes les llengües de l'Europa medieval, ens parla de Tristany i Isolda.

El fidell vasall, qui estimava Isolda sense voler confessar-s'ho ell mateix, l'havia anada a demanar per al seu rei, i ella, veient-se impotent de resistir, degué seguir el vasall com a núvia del sobirà. Gelosa dels seus drets calcigats, la deessa de l'amor se venjà: el beuratge d'amor que, segons l'usatge, la previsora mare d'Isolda havia destinat al qui's mullerava amb aquesta sols per raons d'Estat, ella'l féu servir, per un enginyós malentès, a la jove parella, qui tantost el tastà, se sentí de sobte inflamada d'un foc abrusador, i ambdós amants degueren jurar-se que serien sempre l'un de l'altre. D'aleshores estant, no hi hagué per a ells sinó desitjos, dalers, jois i penes d'amor sense fi; en canvi'l món, el poder, la fama, la glòria, l'honor, la noblesa, la fidelitat, l'amistat, tot se'ls esvaí com un somni frèvol. Una sola cosa sobrevisqué: el daler, l'insadollable daler, l'aspiració eternament reproduïda, assedegant-els i consumint-els; i per única redempció, la mort... Morir, finar, no despertar mai més!

El music qui escollí aquest tema per a l'introducció del seu drama d'amor, sentint-se per complert dintre l'element més propi i il·limitat de la musica, sols degué cuidar-se dels límits que's fixaría a si mateix, puix que l'exhauriment del tema és impossible. Així, d'un sol cop, mes en progressió amplament encadenada, féu expandir l'insadollable daler des de la confessió tímida i l'atracció més tendrívola, creixent al través dels sospirs anguniosos, de les esperances i temences, de les queixes i'ls dolors, dels goigs i'ls sofriments, fins assolir la més poixant ufana, la més punyent angoixa, per a trobar la bretxa qui obrís al cor la via vers l'occeà de les infinides delícies d'amor.

Tot debades! El cor, impotent, torna a defallir per a consumir-se en el daler, el daler inconseguible, car tot daler conseguit no és sinó la deu d'un altre de nou; fins que arribat al darrer decandiment, llustreja a l'esguard esblaimat el pressentiment d'assolir el suprem goig: el goig de morir, de no ser ja res, el darrer deslliurament en aquell reialme meravellós del qual més ens allunyem com més impetuosament ens afanyem a penetrar-hi. Podem anomenar-lo la mort? O és, més bé, aquell nocturn món meravellós, del qual sorgiren estretament enllaçats un cep i una eura damunt la tomba de Tristany i Isolda, com la saga ens recompta?

FUENTE:

Tristany i Isolda. Ricard Wagner

Traducido por Jeroni Zanné y Joaquim Pena.

Associació Wagneriana. Barcelona, 1925, p. 7-8


Contáctanos