Por Richard Wagner

 

El terrible vaixell de l'Holandès Errant ve brunzent entremig la tempesta; S'apropa a la costa i gita l'àncora arran de terra, on ha estat promès al seu patró que un jorn trobaria la seva redempció.

De poc en poc, devé perceptible el ressò misericordiós d'aquesta nova de salvació, qui ens rubleix com un plany i com una pregària.

Fadigat i dalint-se per la mort, l'Holandès petja la costa, mentre que la tripulació, defallida pel constant vetllar, posa en segur el vaixell bo i treballant en silenci.

Quantes vegades el malaurat patró s'ha trobat ja en cas semblant! Quantes vegades, del mig la mar estant, menava son vaixell cap a les platges dels homes, on li era concedit el consol de tocar terra cada set anys! Quantes vegades creia assolida la fi del seu torment, mes ai!... quantes vegades també, desenganyat terriblement, havia de reprendre el foll viatge errant!

Per a trobar la mort d'una volta, cercava la complicitat de les ones i de la tempesta contra d'ell mateix; enfonsava el vaixell en les obertes goles de la mar... mes la mar no l'engolia; o bé el llençava contra els esculls... emperò els esculls no l'estellaven.

Tots els afrosos perills de la mar, dels quals un jorn ell va mofar-se mogut per son superb desig de sobrepujar els actes dels humans, se mofen ara d'ell... i no li fan cap dany; l'Holandès devé invulnerable i està condemnat a vagar eternament per les desertes aigües en cerca de tresors qui no el consolen pas, sense trobar mai ço qui l'ha de redimir.

Un vaixell fort i ben aparellat se presenta al seu davant, fent-li sentir les alegres i tranquil·les cançons dels mariners, contents pel retorn a la pàtria ja propera.

La ràbia s'apodera d'ell al pensar en llur benestar; llavors se llença furiós amb sa nau davant d'aquells, omplint d'espant i de terror els joiosos, fent-los enmudir i fugir plens d'angoixa.

En mig de sa terrible misèria, clama vers la redempció; en l'horrible desert de la seva existència, sols una dona li pot dur la salvació. Mes, on batega un cor sensible al seu mal? On és la dona qui no fugi d'ell, trista i estemordida com totes, o com aquests homes covards qui en veure'l apropar-se fan el senyal de la creu?

Un raig de llum llueix en la nit; com un llamp penetra en la seva ànima apenada, s'apaga i torna després a irradiar.

El navegant, fitant sos ulls en aquest estel lluminós, s'hi dirigeix ardidament a través les onades.

Ço qui tan poderosament l'atrau, és l'esguard d'una dona, el qual arriba fins ell, ple de sublim melangia i de divina compassió. Un cor obre ses pregones fondàries al monstruós sofriment de l'home maleït; aquest cor li serà sacrificat, esclatant de compassió per a anihilar-se en sos propis sofriments.

Davant d'aquesta divina aparició, el malaurat s'ensorra amb son vaixell trossejat. La mar engoleix ambdós, però en mig les ones sura el navegant i s'enlaira augustament santificat, conduït per la mà ferma de la seva triomfant redemptora, vers l'auba rosada de l'amor més sublim.

FUENTE:

L'HOLANDÈS ERRANT

Traducido por Joaquim Pena

Associació Wagneriana. Barcelona, 1928, p. 7-8

 


Contáctanos