Por Richard Wagner

 

L'antiga deesa germànica, l'amable, dolça i graciosa HOLDA, qui en son passeig anyal per la terra duia als camps fertilitat i bonança, degué, amb l'aparició del Cristianisme, compartir la sort de Wotan i de tots els demés déus. Si bé és cert que no fou absolutament negada l'existència d'aquestos, ni llur poixança meravellosa, car el poble tenia en ells una fe massa arrelada, amb tot, llur influència benfactora d'abans se tornà suspecta i maligna. Holda fou foragitada a les baumes soterrànies del sí de les muntanyes; les seves eixides d'aquells llocs duien arreu la malastrugança, i el seu seguici semblava un esbart ferest.

Més tard -mentre que en el poble baix seguia viva, encara que inconscient, la fe en el poder benigne i vivificador de la deessa- àdhuc canvià son nom pel de VENUS, amb el qual s'assimilava francament l'encarnació d'una fatal naturalesa, màgica i seductora, feta pels plaers sensuals i malvats. Com un dels seus principals estatges, li fou designat l'interior del munt Hörsel, a Turíngia, prop d'Eisenach: lla establí Venus la cort de la voluptat i de la luxúria; sovint hom hi podia escoltar, àdhuc de fora estant, una musica alegre i bulliciosa, mes els seus sons encisers tan sols seduïen aquells en els cors dels quals ja germinaven ferotges dalers sensuals. Atrets i menats d'aquells gais sons seductors arribaven, sens saber com, fins el sí mateix de la muntanya. Diu la saga que un cavaller i trobador, Tannhäuser -qui, segons el mite i també per opinions posteriors, era'l mateix Enric d'Ofterdingen de les tençons de Wartburg-, anà al "Venusberg" i romangué en la cort de la deessa tot un any.

FUENTE:

TANNHÄUSER

Traducción de Jeroni Zanné y Joaquim Pena

Associació Wagneriana. Barcelona, 1929, p. 7


Contáctanos