Contáctanos

Acceso Usuarios

Parsifal o el camí cap al centre (1a part)

Per Lourdes Colomé 


Si ens agraden les operes wagnerianes, crec que és perqué tenen un ressó especial dins de la nostra ànima que se sent atreta per un missatge, amplificat a través del llenguatge de la música… Un missatge profund que descobrim en tots els drames wagnerians…

 

És en la última obra de Wagner on trobem el més elevat d’aquests missatges… Per a mí Parsifal representa tot un compendi del camí que l’home realitza a través de la vida per arribar al “CONEIXEMENT” així, escrit amb majúscul.les per arribar a la REALITZACIÓ ESPIRITUAL… que crec que és el motiu i el sentit de la vida de l’home a la terra…Saber d’on venim, qui som i ón anem…

 

Parsifal, aquesta obra sublim del mestre Wagner ens orienta i ens mostra el camí per arribar al nostre objectiu: l’objectiu més profund i elevat de l’home.

 

El missatge de Parsifal està en concordància amb les ensenyances de totes les tradicions sagrades de la terra, que són la Revelació que Déu ha donat als homes perqué aquests puguin transformar-se i elevar-se…

 

És el mateix camí que trobem en la tradició cristiana reflectit en llibres com “Subida al Monte Carmelo” de Sant Joan de la Creu, o en el de “La imitación de Cristo” d’en Tomàs de Kempis … o dins de la tradició hindú, en els ioga-sutres de Patanjali o bé en el text vedanta de “La joya suprema del discernimiento de Sankaracharya”, per citar alguns dels llibres que jo conec… i en tots ells, es tracta del mateix misteri, explicat en paraules diferents… el mateix misteri de Parsifal…

 

En totes les tradicions, en totes les cultures hi trobem expressat el mateix camí, el mateix misteri. Punts d’origen diferents com diferent és la psicologia de cada poble de la terra… per arribar a un destí comú, un mateix objectiu: arribar al centre, arribar al Sant Graal que està a l’interior del nostre cor, la realització espiritual!

 

Si analitzem la paraula realització, trobem que ve de l’arrel “real”, la mateixa arrel de la paraula “rei” i és perqué el qui és capaç d’arribar a aquest centre sagrat… es converteix en Rei… i que… l’únic que és real és aquest Centre Suprem dins nostre, que està més enllà de la nostra individualitat. El trobem, aquest centre, quan som capaços de  RENUNCIAR a la nostra individualitat. I aquest centre és l’únic que té EXISTÈNCIA REAL com diu la doctrina del Vedanta hindú… tot el demés pertany al món il.lusori de les aparences. 

 

Per simplificar les coses, podriam dividir aquest estudi en tres parts, les mateixes en que Wagner va dividir l’ópera de Parsifal en tres actes. Aquestes tres parts es poden associar a les tres parts del nostre camí cap a la Realització Espiritual: La primera part seria l’estat en que es troba l’home quan s’adona que és un ésser imperfecte, i aspira a ser millor, és l’estat de l’ASPIRANT, és l’estat de l’APRENENT (en terminologia massònica). És quan a Parsifal se li revela la seva missió, quan pren consciència d’on vé, qui és i on va. És quan hom es topa amb un mestre autèntic de la tradició sagrada… i ens deixem guiar per ell, amb humilitat.

 

La segona part és quan l’aspirant s’ha convertit ja en DEIXEBLE d’aquest mestre i ha de lluitar. És l’estat del COMPANY. És posat a prova. Ha d’endinsar-se en el “bosc tenebrós”, en la cova fosca, ha de passar pel “laberint” i saber-s’en sortir. Per superar tot això compta amb la força que li dona la fe. Ha de ser perseverant i ha de tenir esperança. Aquí Déu compta amb “les forces del mal” que tempten al pelegrí i  el reforcen. Aquí el més important és aprendre a renunciar, mogut per la fe i per l’amor.

 

La tercera part és el triomf, la redempció. Quan el deixeble es converteix en MESTRE. Quan, lliure de totes les pertorbacions del “món inferior” és capaç de “fer diana en el centre”. Es converteix en REI, en un sol que irradia llum i amor al seu voltant. Aquí, el buscador ha trobat el SANT GRAAL, perqué s’ha fet net, pur, desenganxat de tot, perqué ha comprés la seva naturalesa verdadera més enllà de les il.lusions de la seva individualitat que el fan veure separat dels altres. Ha arribat a la UNITAT, a l’esperit únic, al centre, i, com el sol, irradia llum i amor i els altres aprenen d’ell. 
  
 

 

PRIMER ACTE: L’ASPIRANT

 

Comença aquest primer acte amb una escena dins dels dominis de Monsalvat. El rei Amfortas està ferit … i tots busquen un remei pel rei. A Monsalvat hi regna la desolació… 
Podriam dir que aquest és l’estat en que es troba aquell que no ha pres conciència del seu interior, d’aquell que no ha après a regnar dins d’ell mateix, que no es coneix, d’aquell que no ha adquirit el coneixement, i que, per tant pateix, no és feliç, perqué no ha arribat a l’objectiu de la nostra existència…

 

L’home davant d’aquest sofriment, de sentir-se malalt, incomplet, com Amfortas, busca remeis, pal.liatius, però com Amfortas només hi ha un remei que el pot curar. El mateix que ha produit en l’home la caiguda.. és el que el pot curar. .. Només recuperant la llança sagrada. Perqué la llança sagrada és el camí que l’orientarà de nou cap al centre, cap al Sant Graal… Perqué la llança i el Graal, encara que separats, formen un mateix objecte, han d’estar reunits.

 

La llança sagrada apunta cap a l’objectiu: el Sant Graal. Ella representa el discerniment. Ella és com un raig de llum emanat del Sant Graal, que ens mostra el camí. Amb ella som capaços de discernir entre allò que és d’allò que no és, i així, deixant enrera les coses d’aquest món, amb la saviesa que ella ens dona a cada instant, podem elevar-nos fins que un dia arribem a reunir-nos amb el Centre Sagrat, d’on aquesta llança ha sorgit…

 

Però… abans de recuperar la llança sagrada només una cosa alivia Amfortas: el bany en aquest lloc sagrat, dins dels dominis de Monsalvat, perquè amb aquesta aigua es purifica i per sobre d’aquest lloc hi volen unes aus celestials, blanques i pures, els cignes, que ens evoquen el colom blanc de l’Esperit  Sant, l’esperit de Déu consola Amfortas i li dona Esperança perqué un dia (li han promés) un noi pur i foll recuperarà la llança i el curarà.

 

Amfortas vé de la paraula “infirmitas” (malaltia). El rei que està a nostre interior està tapat per les impureses del nostre ser, i és incapaç de brillar cap a fora, és incapaç de mostrar la veritat i l’amor. Necessitem crear en nosaltres un home nou, pur i innocent, com Parsifal que, amb la llança del discerniment pugui dissipar en nosaltres tota la impuresa que ens fa foscos, pugui curar a aquest rei malalt perqué pugui fer de nou la seva missió sagrada i expressar així en el Regne l’Amor i la Justícia.

 

Quan a dins nostre hem pres conciencia de que patim, estem tristos, malalts, insatisfets, quan hem tocat fons en aquesta realitat de la vida, es posa en marxa en nosaltres un canvi: l’home que aspira a un estat millor apareix. Primer comencarà titubejant, equivocant-se en el camí, i poc a poc, com Parsifal, anirà madurant, passant d’aquell noi inexpert i ignorant al Parsifal savi i madur del tercer acte.

 

Anem a analitzar ara la història d’aquest noiet jove i primitiu que “irromp per casualitat” en aquest regne del Sant Graal.

 

Per què aquest noi té la sort de topar-se amb aquesta regió meravellosa… i poder assistir a la visió d’alló més sublim: la cerimònia del Sant Graal?

 

Per començar vegem qui eren els seus pares: El seu pare es deia Gamuret, un cavaller, un home noble que lluita en el món i es casa amb Herzelaide. El nom de la seva mare vol dir “l’aflicció del cor”. Podem treure un simbolisme d’aquí, que és el seguent: Gamuret pot representar l’home de món, que no pensa en res de l’esperit mentre tot li va bé i té èxit, però quan li venen els fracassos, es casa amb “l’aflicció del cor”. S’adona que les coses d’aquest món són efímeres i buscarà quelcom més solid que doni un sentit més profund a la seva vida. I és per això que d’aquesta unió de l’home del món casat amb “l’aflicció del cor” desenganyat naixerà un nen superior: Parsifal, amb una naturalesa més pura que la del seu pare.

 

Aquest nen de ben jove se sentirà atret per quelcom superior, la seva mare ha intentat  mantenir-lo apartat del món de les armes perquè no el vol perdre, com va perdre el seu marit, però aquest nen, és inevitable, és pur i quan vegi aquells cavallers dels Sant Graal amb les seves armadures brillants… a dins seu , inconscientment, sentirà que aquests cavallers li pertanyen, sentira que la seva naturalesa pura és la mateixa que la d’aquests cavallers i ja no escatimara esforços per buscar-los, per tornar-los a trobar.

 

Així tenim un noi pur, innocent, ignorant però amb un gran ardor, que es posa en camí. Deixa enrera el seu bosc, la seva mare i amb una arma primitiva que ell mateix s’ha construit afronta mil perills per tal de poder topar-se de nou amb aquells cavallers de l’armadura brillant.

 

I és per això que arriba als dominis màgics  de Monsalvat, una regió on només els purs i valents hi poden arribar. Però aquest jove compren que la seva pàtria és aquest lloc sagrat d’on han sorgit aquests cavallers que va veure… Com els captius que descriu Plató lligats en aquella cova , Parsifal s’allibera per anar en busca del Món Real, del Món de la Llum.

 

Parsifal vol dir Fal-Parsi, el Boig Cast, o bé el Babau Pur. Per què diem que Parsifal és boig o babau? Perqué davant del criteri del món aquell que arrisca la seva vida per quimeres és un babau, aquell que no busca la seguretat material i que lluita per uns ideals perillosos per la seva integritat, és un incomprés en el  món, aquell que se sacrifica i no busca els plaers del món està considerat un boig en el món. Parsifal és cast o és pur perqué no s’ha deixat contaminar d’aquesta visió interessada i materialista de la vida.

 

Només l’home que posseeix aquestes qualitats de Parsifal té dret a topar-se un dia amb el castell de Monsalvat. Un castell té alts murs que el protegeixen de l’enemic. Monsalvat és inaccessible per els profans. A més Monsalvat està a una montanya elevada , pitjor encara, perqué en el món actual, en l’òpera de Wagner ha passat d’estar d’una muntanya més o menys visible a una cova més invisible, oculta i inaccesible, perque els homes de la terra estan cada vegada més immersos en el materalisme i en la dispersió…, i cada vegada, doncs, accedir a Monsalvat resulta més difícil, peró, amb tot i això, continua essent l’únic objectiu pel que val la pena viure, lluitar i morir.

 

Parsifal vivia en ple contacte amb la natura, coneixia i dominava animals, plantes, terres. L’home que vulgui arribar al seu destí ha de coneixer la seva propia natura, coneixe’s a sí mateix.

 

Si ell era dolent, no ho era per malícia, sino per ignorància. Si va acostumar-se a la lluita, amb l’arc que es va construir, era només perque es carregava tot allò que li barrava el pas… en la seva búsqueda d’aquells cavallers de l’armadura brillant.

 

Ell no s’havia aturat mai a pensar que amb les seves fletxes també podia fer el mal, causar sofriment i mort a altres sers. Com ell era inconscient, com és inconscient l’home que no ha arribat al seu destí sagrat i fa mal als altres, la majoria de les vegades per ignorància, per inconsciència. Peò en el fons de tot home, hi ha aquesta regió pura, sagrada. L’home que no l’ha trobada fa el mal, perqué és ignorant.

 

Però la diferència és que Parsifal es capaç d’adonar-se ràpidament dels seus errors. Com que és pur, com que és net, es capaç de sentir la compassió. Primer será la compassió per aquell cigne que ha matat, després sera la compassió per Amfortas i finalment la compassió per el Sant Graal que ha caigut en mans impures

 

Com que ell és pur, dins seu hi ha lloc per l’Amor... Parsifal és l´home que ha arribat a les portes de la iniciació. Ja porta molt camí recorregut abans. Primer, en “una altra vida” gràcies a les expeiències desl seus pares, després, ell mateix en aquesta vida actual, en el seu bosc, en les seves lluites, en el seu camí titubejant. Al principi comet errors, viu com tot home en el dualisme entre el bé i el mal, ha combatut amb bèsties, és a dir, amb els seus propies defectes... Fins que no arriba a “les portes del temple” .. Parsifal és un home adormit. Només despertarà quan contempli la màgica visió del Sant Graal... i llavors, ell, sera ja un iniciat que començara un nou camí, cap a la plena realització. Observem el seu gran ardor, la seva gran aspiració per la veritat i la seva humilitat quan és capaç d’escoltar les paraules acusadores de Gurnemanz renyant-lo quan ha matat el cigne, o fent-lo fora del temple quan Gurnemanz, el seu mestre, malinterpreta l’actitud impàvida de Parsifal.

 

Parsifal ha tingut que deixar enrera la seva casa, la seva mare, ha abandonat tots els enganxaments de la terra, perque sent a dins seu la crida cada cop a un destí superior, espiritual, perqué comença a presentir, com el Crist, que el seu “regne no és d’aquest món”  Ell ignorava que per culpa d’aquest anhel seu, la seva mare ha mort de pena i de por per el seu destí incert. Però això era inevitable... la compassió per la seva mare , qui sap si l’hagués portat a desistir de l’intent d'elevar-se! La terra ens reté: els familiars, els amics... Ja Crist va dir “No he vingut a portar la pau sinó l’espasa”, i els seus deixebles, s’ha de separar dels seus pares, germans, esposes. Aquesta incomprensió dels esser més estimats i propers és un dels aspectes més dolorosos del qui es posa en camí.

 

Deixar tot enganxament i quan el Crist passa, com aquells cavallers de l'armadura brillant i ens diu “Vine i segueix-me” cal deixar-ho tot, com Parsifal i seguir-lo.

 

Parsifal ho abandona tot i segueix aquesta crida. Ho oblida tot, inclús el seu propi nom (Tan ignorant es fa de les coses d’aquest món). I la seva mare mor, pero aquesta mort podem entendre també que “l’aflicció del cor”, la pena i la tristessa (el nom de la seva mare) moren quan l’ànima neix a una vida superior.

 

Les penes d’aquest món, ja no l’afecten i l’ànima comença a tastar les delícies de l’esperit.

 

Parsifal és pobre, Humil, ignorant, pur, perque com deia Crist “és més difícil que un ric entri en el regne del cel que no pas que un camell passi per el forat d’una agulla”. I si “no ens fem com infants no entrarem al regne del cel”.

 

No podem fer aquest llarg viatge carregats amb pesades maletes. Sino deixem anar llastre el globus no es pot elevar. El camí cap a la realització passa per buidar-se del tot. 
Parsifal es pobre d’esperit, aixó no vol dir que sigui “disminuit psíquic” com la gent creu, sino que vol dir que està necessitat d’esperit, que és l’estat en què es troba aquell qui ha superat tots els enganxaments físics i psíquics, que ha superat la seva individualitat i es troba així, net i pur “al llindar de la porta solar”, preparat per entrar al camí iniciàtic. És aquell que ha superat cos i ànima, preparat per conèixer doncs, el més profund del ser i l’esperit (ja l’home és cos, ànima i esperit) i es troba així receptiu ja a l’influència de l’esperit únic. Perqué d’esperit només n’hi ha un. És en aquest estat on es troba Parsifal quan té la sort de trobar el seu mestre Gurnemanz que el portarà i el guiarà fins a l’esperit, aquest centre únic, sagrat, el Sant Graal. El mestre el posa en contacte íntmi amb el seu interior més profund, amb la seva realitat trascendent, allà on “tots som un”.

 

En aquest primer acte també hi surt la Kundry. Representa “l’etern femení”. La dona que pot ser per l’home o la temptadora o la salvadora. Kundry és la dona que es debat entre aquest parell d’oposats. Ella anhela també curar Amfortas, el rei ferit. És ella qui l’ha fet caure, es ella, amb la seva acció qui l’ha ferit, però ella s’en penadeix i voldria remediar-ho. Ella també aspira a la redempció, però de vegades el seu enganxament al plaer i al món inferior, és més fort i se sent esclava d’ella mateixa, posseida pel mag negre, en Klingsor, ella pateix. Vol també alliberar-se. Desitja reparar el mal que ha fet, peró li manca força, la força que obtindrà quan sigui capaç de trobar-se i estimar a aquest home superior que la rebutja, i al rebutjar-la l’obliga a ascendir als mons superiors gràcies a la renúncia dels móns inferiors. Ella també lluita quan està sota la influència del regne del Sant Graal per restaurar aquest regne sumit en les tenebres.

 

Aquesta dona però no és constant. A vegades s’adorm (no té prou claror dins seu) i llavors cau en mans del mag negre que li fa practicar el mal. Necessita alliberar-se d’aquest esclavatge i serà Parsifal qui, dins de la seva obra redemptora també la lliurarà d’aquest malefici que l’enlluerna a vegades i la fa caure en el món il.lusori i efímer, el món inferior.

 

Gurnemanz intueix que Parsifal pot ser el “Salvador”. Només és una santa visió que va il.luminar el Graal . I el porta fins el Temple. Al Sant Graal no s’hi pot accedir per els camins de l’espai i del temps, perqué és un regne atemporal, és una regió sagrada que es troba més enllà del temps i de l’espai. Gurnemanz i Parsifal caminen, peró les seves passes no són físiques. El bosc es transforma i per un acte màgic, gradualment, en el lloc on hi havia el bosc, apareix el temple, la cova santa on se celebren els sagrats misteris. Perqué el cos i el psiquisme tenen una realitat palpable, mesurable, peró l’esperit no; està fora, està més enllà de la natura, està més enllà de la realitat “individual” i tangible, és penetrar en el misteri, que no es pot descriure amb paraules.

 

Aquesta cova santa es troba en la regió més interna i inaccessible de nosaltres mateixos. Aquest misteri que Parsifal va veure, en aquesta cova sagrada, també succeeix en el nostre interior.

 

Aquest temple està en el castell de Monsalvat , un castell que es troba dalt de la “Muntanya de la Salvació”, muntanya que cal pujar amb esforços. Castell que està protegit amb bons guardians i amb uns murs espessos perqué no hi entrin els profans. Només lo sagrat hi té cabuda en aquest castell, i protegit per tot això està el temple, la seu del Sant Graal on el Rei-Sacerdot oficia els misteris sagrats.

 

Molts obstacles s’interposen al qui pretén arribar a aquest lloc sagrat, però aquest castell el podem considerar també una cova, perqué està enterrat en el més profund de nosaltres mateixos.

 

Aquest lloc uneix la terra amb el cel. És el centre del món, encara que es troba en el nostre interior, no pertany a nosaltres mateixos, està “més enllà”. I està a la vegada a l’interior nostre el més profund del nostre microcosmos, i a l’exterior nostre, en el més profund del macrocosmos. No s’enten? És un misteri metafísic, que potser l’únic lloc avui en dia on encara podem trobar una explicació, és en les doctrines del Vedanta hindú.

 

Aquest lloc, encara que està més enllà del temps i de l’espai és el més real que existeix . Aquest lloc conté la font d’on emana tot. La tradició cristiana i la tradició hindú situen aquest lloc sagrat en el cor, però no s’ha de confondre amb el cor físic, ni amb els sentiments. No és només el centre, es, sobre tot el Centre del Món, és un espai buit, un espai de silenci. Està més enllà dels noms i de les formes. Aquest lloc, per definir-ho en termes del Vedanta hindú es “Sat-chit-ananda”, Existència-Coneixement i Felicitat, que són les qualitats de Brahman, el Ser Diví. L’únic que té existència real. Els noms i les formes passen i canvien com les onades de la mar, però el Ser Verdader és etern i és Pur Silenci.

 

Cal purificar-se per poder trobar al nostre interior aquest espai sagrat, per poder sentir la unió i la comunió de tot el creat que emana d’aquest centre únic, perqué no és  que hi hagi tants centres com persones humanes. A dins de cadascú hi ha l’únic centre! El mateix per a tothom!

 

No són els pensaments ni els sentiments que ens permetran accedir a aquest lloc sagrat, sino la Intuició (que no té res a veure amb els instints). La intuició ens la proporcionarà la llança sagrada del discerniment, quan, com Parsifal, l’hagim recuperada. Després de molt temps de lluites i proves, i després de molt temps de  meditar i contemplar.Recordo ara una frase dita per el pare Roger, prior de Taizé: “Lluita i contemplació, podrem ser conduits a situar la nostra existència entre aquest dos pols?”

 

Però seguim amb el que Parsifal es va trobar en aquesta regió sagrada: Amb una colla de cavallers afligits i desitjosos de rebre l’aliment sagrat, i amb un rei malvat que es resistia a celebrar els Sants Misteris, que donarien l’aliment sagrat als cavallers.

 

Primer ens haurem d’extendre per poder comprendre què li va passar a Amfortas, el rei del Graal, perquè es va perdre aquell esplendor que l’anterior rei, el seu pare Titurel va gaudir. Perqué nosaltres podem perdre l’esplendor diví que habita en el nostre cor.

 

Monsalvat, com el nostre cor, és el lloc d’unió de les influències celestials amb les influències terrenals que, una vegada purificades formaran la sagrada copa capaç d’acollir en el seu sí la Gràcia Celestial i que formaran un nou ordre de vida, que s’irradiarà cap a l’exterior. Però si aquestes influències terrenals dominen, no acompliran amb el seu paper femení i receptiu, i usurparan l’espai sagrat, destinat a fer el buit on la llum celestial es reflectirà.

 

Déu ha volgut que al costat del sagrat castell del Graal hi hagués un castell paral.lel, però de signe contrari. Junt a la regió de la llum hi ha la regió de les sombres. Per això l’home es troba sempre dividit, lluitant enmig, atret per els dos castells oposats i ha de vèncer l’atracció de l’Anticrist abans de merèixer entrar a formar part dels “Cavallers de Crist”.

 

Klingsor era un cavaller aspirant també a gaudir de la joia del sant Graal, però ja hem dit que només els purs hi poden accedir. Ell no podia superar la seva atracció per els regnes inferiors, era incapaç de purificar-se. Per aconseguir eliminar d’ell els desitjos impurs es va castrar. Però això era la trampa. Això no era tornar-se pur, perqué ser pur vol dir molt més que ser cast, vol dir haver superat tota ambició, tot egoïsme, vol dir haver estat tocat per l’amor diví i sentir aquesta atracció de l’amor que ens fa renunciar a lo inferior perqué Déu és l’única font de tot. No és reprimint els instints com volia fer Klingsor, sino transformant l’energia dels instints en amor pur, en pura entrega desinteressada. La  via de la repressió no és bona. Ell el que volia era obtenir el poder que atorga el sant graal, però a ell no el movia l’amor al sant graal. Ell vol obtenir el sant graal, l’esperit, sense  renunciar a la seva individualitat i això no és possible! Qui vol ser rei ha de ser el més gran servidor, aixó ho va demostrar el Crist quan va rentar els peus als deixebles.

 

Ara bé: ningú podria sostreure a Klingsor d’una llei natural, “esotèrica”, que diu que el sacrifici dona el poder de la màgia. El motiu del sacrifici de Klingsor no era bo, era egoista, però li va donar el poder de la màgia amb el qual pretenia venjar-se de tots els cavallers que havien aconseguit el que ell tant desitjava: ser cavaller del Graal. Ell no volia ser servidor del Graal, com els altres cavallers, ell volia ser servit per el sant graal. Ell pretenia amb les seves accions, apoderar-se un dia del sant graal i tenir així tot el poder  del món. Ja havia aconseguit apoderar-se del segon objecte més preuat després del Graal: la llança sagrada. Amb ella tenia el poder de ferir els cavallers que s’acostaven als seus dominis.

 

Tenim, doncs dos cavallers contraris: Els del bé (de Crist, del Sant Graal), en aquest castell es realitzen austeritats, sacrificis, cerimònies… i els del mal (de l’anticrist, del mag negre Klingsor) on es realitzen plaers seduccions egoismes…

 

El castell del Crist irradia llum. Els seus cavallers, quan han estat alimentats amb el cos i la sang del Crist, tenen força per expandir per  el món actes d’amor i justícia.  És un  centre centripet, un fals centre que tot ho atrau cap a sí.

 

El centre verdader, és verdader perqué dona, irradia. L’altre centre, el de Klingsor, és un món fals, il.lusori. Amb la seva màgia crea un bonic jardí poblat de les boniques noies-flors i els cavallers es perden allà, es confonen, es tornen presoners d’aquest món il.lusori, s’obliden de la seva pertenença al regne del Sant Graal.

 

Així Klingsor, mica en mica, es vol anar apoderant de tots els cavallers. Quan ens deixem atreure per aquest castell, el nostre ser verdader s’apaga de la nostra ànima, perqué els plaers del castell de Klingsor són insuficients per apagar la sed de l’home, que  només la font sagrada del sant graal la pot apagar.

 

El Crist és l’anyell sacrificat, que autoimmolant-se serveix d’aliment als cavallers del sant graal. El seu cos i la seva sang és el contingut del vas sagrat, del sant graal.

 

Klingsor és l’anticrist, que al reves de Crist, sacrifica els altres, per al seu propi benefici, en lloc de sacrificar-se ell per al benefici dels homes. S’enten el gran poder que té Klingsor l’anticrist en els nostres dies i el rebuig que es té de tota idea de sacrifici. Ah! Que lluny està el nostre món actual de la Veritat! I és perqué el sant graal avui en dia ha quedat tan amagat, que els homes han deixat de creure en la seva existència i prenen com a real només allò que és  material i tangible. S’ha perdut el sentit del misteri sagrat. El principal be seria que al menys als homes recuperessin el sentit, la conciència de la caiguda i de la necessitat de la redempció. Klingsor té poders hipnòtics sobre Kundry i sobre els cavallers que enlluerna quan s’enamoren de les noies flors. El món modern ens proporciona com Klingsor tota mena de distraccions, espectacles, jocs, lectures, banquets, pornografies… la questió és excitar els sentits, sobreestimular-los amb els objectes exteriors perqué no puguin concentrar-se i replegar-se cap a l’interior. Con-centrarse, és a dir: Dirigir els sentits cap al centre sagrat, que és el camí que esta molt ben descrit en els ioga-sutres de Patanjali i que cosntitueix el cinqué membre de l’Astanga ioga dels vuit passos cap a la realització espiritual.

 

Dirigir els sentits cap el Centre Sagrat és el que es pretén amb la “Filocàlia”, l’Oració del Cor, que ens van ensenyar els Pares del Desert. Repetir continuament el nom de Jesus, el Crist, i aquesta Unió amb el Centre Sagrat que evoquem amb el seu Sagrat Nom, és el que mica en mica ens va salvant de les seduccions d’aquest món, sense necessitat de reprimir-se, simplement és canviar uns objectes dels sentits exteriors a nosaltres, falsos i il.lusoris per un únic objecte intern, sagrat, verdader, l’únic capaç  de donar a l’home l’estabilitat i la felicitat.

 

El món modern està dominat per l’anticrist, el Klingsor que ha robat als homes la Llança Sagrada del Discerniment, perqué visquin en la confusió i siguin més facilment captivats, incapaços de trobar un camí de sortida a la seva desolació i insatisfacció. És per això que una de les enfermetats més freqüents en el nostre món és la depressió, perqué els homes estan confosos i han perdut el sentit de l’existència... ja no saben què hi fan en aquesta terra, tot llavors es torna absurd. El discerniment és com un raig diví emanat del Centre que ens connecta amb el Centre Sagrat. És la intuició divina, la “Buddhi” del Vedanta hindú, de naturalesa no humana, sino divina.

 

El Centre, aquesta regió trascendent “dins” del nostre cor, és l’ ”Atman”, segons la tradició del Vedanta hindú i és el mateix que Brahman, el Ser Suprem i innombrable. És  a dir, l’Atman el més profund del nostre esser, ja no es quelcom individual sino que es el mateix Déu que habita en nosaltres. Així, l’Atman, com Brahman  (són el mateix) és el ser únic i etern, que es comunica amb cadascú de nosaltres, com individus a través del discerniment, la Buddhi, és a dir, la nostra intel.ligència intuitiva que crea com a reflexe la nostra conciència com a individus separats, il.lusòria,  “l’ahamkara” o conciència individual.

 

Però és la Buddhi, la Llança Sagrada del discerniment, el pont d’unió entre la realitat de que tots som un i la il.lusió de que som èssers separats.

 

Potser s’entendra millor si considerem un sol central com l’Atman-Brahman, comú a tots els homes i una perifèria emanada com a rajos d’aquest sol central que cadascú de nosaltres, com a sers separats.

 

La nostra Llança Sagrada ens porta (cadascú des del lloc i les contingències en que es troba) cap a un destí comú: “La Veritat”.

 

Però en lloc de fer aquest camí cap a l’interior, el món modern, com Klingsor, dominat per l’anticrist ens fa creure que aquest centre que ens ensenyen les Tradicions Sagrades no existeix, i ens fa caure en una roda interminable, d’un objecte a un altre, sempre donant voltes en la perifèria, en el món il.lusori que és només els rajos parcials emanats del centre ¿Com podien preferir els cavallers caiguts en la trampa de Klingsor, la fràgil felicitat de les noies-flors, per boniques que fossin, a la Gran Plenitud i felicitat que se sent en el Centre Sagrat?

 

Amfortas va caure en la trampa de Klingsor però no hi va caure del tot, per això petia tant!, perque ell encara era concient de la seva caiguda. Klingsor no va aconseguir anular-lo del tot, confondre’l del tot i Amfortas va poder mantenir dues de les tres virtuts teologals, que emanen directament del centre Diví: la Fè i l’Esperança. La tercera visrtut, la Caritat la tenia greument alterada, perque mirava els cavallers de la cerimònia sagrada que tanta força  donava als cavallers, els privava de l’aliment sagrat amb el qual, cada dia se sentien més febles i més susceptibles de poder caure en el poder de Klingsor.

 

Per què a Amfortas li faltava la caritat? L’amor? -Perque va profanar el seu interior sagrat. El lloc que s’ha de mantenir buit i pur perque hi penetri la gràcia divina (l’amor) el va ocupar per desitjos terrenals, perque va ser més forta la seducció per una dona (“objecte” terrenal) que no pas l’atracció amorosa del Sant Graal. Va omplir aquest lloc sagrat que s’ha de mantenir buit, receptiu a la influència divina i el va omplir per l’amor a una dona, a un nom, a una forma, quan aquest lloc sagrat està reservat perque hi penetri l’Innombrable, aquell ser Suprem que està més enllà del nom i de la forma. Per això Amfortas va perdre el discerniment  i Klingsor anticrist va apoderar-se de la Llança sagrada.

 

L’home que perd el discerniment perd el pont que l’uneix al seu ser verdader, la font que tot ho vivifica, la font que tot ho cura, per això es diu que Amfortas va ser ferit per la llança. A partir de llavors, Amfortas serà un home  malalt, Amfortas “infirmitas”.

 

I com podem recuperar aquesta llança que, en perdre-la, l’ha ferit i en trobar-la el curarà? Tornant-se pur, fent penitència, austeritats, sacrificis. La llança sagrada el fereix en el cor, perque és el cor el centre sagrat de l’home que ha quedat profanat i no es podra curar fins que no recuperi el discerniment. Com que l’ha pedut, Amfortas es incapaç d’alliberar-se dels desitjos inferiors. Amfortas  ha perdut la inteligència intuïtiva, el vincle que l’unia amb el centre de llum, que li feia comprendre i sentir l’absurditat del seu desig per un “objecte” d’aquest món.

 

Només  aquell que tingui el que a ell li manca, la compassió, la caritat, que estigui íntimament unit en aquest centre el podrà salvar.  Només Parsifal pot recuperar per a ell, la llança sagrada i curar-lo.

 

Titurel, Amfortas i Parsifal, que són en realitat el mateix personatge, el mateix rei. Titurel quan regnava era l’Edat d’Or, l’estat primigeni de l’home, abans de la caiguda. Amfortas és aquest rei atacat i caigut, el govern d’Amfortas és el dels nostres dies, el regne de la desolació i la foscor. Parsifal és el rei que restaura el regne, que fa possible la redempció, la restauració.

 

Hi ha una gran similitud entre la ferida d’Amfortas en el cor i la ferida del Crist. Els dos són ferits per la mateixa llança, la llança de Longinos??? Amfortas representa el Crist en la seva passió. Fins que tots els homes no siguin salvats, Crist està en l’agonia, per aixó Amfortas no es cura mai de la seva ferida.

 

Quan Amfortas consagra el vi i es converteix en la sang del Crist, al mateix temps, comsagra la seva pròpia sang. Del Crist emana la sang pura, que regenera a tota la creació. I d’Amfortas emana la sang impura, que el regenera poc a poc. Fins que tota la sang impura no hagi brollat, fins que no hagi aconseguit alliberar-se de les atraccions inferiors, de sentiments més baixos que l’amor pur, ell no es podrà regenerar. Amfortas, com que és el rei, representa el Centre, el tot. De la seva curació depén la regeneració de tota la humanitat, perqué representa el Crist en la seva Passió.

 

Amfortas , per curar-se, necessita d’un home que senti el mateix dolor que ell, que la seva compassió sigui tan gran que assumeixi tot el dolor d’Amfortas, per així, alliberar-lo, i aquest home és Parsifal.

 

Com que només existeix un sol ser, l’home que camina cap a la realització espiritual, no pot entrar en el regne de la salvació tot sol, amb ell porta tota la humanitat i tota la creació, regenerada. Pretendre salvar-se tot sol, seria enganyar-se a si mateix. Per això, un home avançat en el sender i que sent ja l’amor dins seu, no donara la seva tasca cap a la realització per acabada, fins que junt amb ell s’hagin salvat tots els homes.

 

El dolor d’Amfortas no és solament ocasionat per la ferida que sagna, sino sobre tot pel remordiment que sent, perque se sent indigne d’ocupar el lloc que ocupa. El seu turment més gran és tenir que ser el sacerdot del sagrat ofici i sentir-se indigne de la comunió sagrada que gaudeixen els altres cavallers. Amfortas no participa de l’aliment del pa i el vi, del cos i la sang del Crist, fins que tota la sang impura que brolla de la seva ferida, quan celebra la cerimònia sagrada no estigui substituida en el seu cor, per la sang divina, no es curara. Fins que no curi el seu desig impur que ocupa el seu cor, no es tancarà la seva ferida.

 

Amfortas pateix perqué no pot estimar, perque no pot transformar els seus desitjos impurs que emanen dels xacres inferiors, perque es veu impotent per transmutar aquesta energia inferior i pujar-la cap amunt, cap els xacres superiors.

 

Només la gràcia divina, quan li toqui el cor, en forma de la llança sagrada, només llavors, Amfortas serà capaç de transmutar aquestes energies inferiors, en llum divina, en amor espiritual. I en el seu cor, la sang impura per fí, deixara pas a la sang regeneradora del Crist, que ens fa membres d’un cos únic per on circula una única sang, un únic esperit, i Amfortas podrà per fí, participar de la comunió sagrada.

 

Aquest “desastre” és el que observa Parsifal en el sagrat temple: un rei malalt, ferit en el cor per un malvat, que es resisteix a celebrar els Sagrats Misteris quan tots l’imploren. Parsifal observa aquí el desastre que l’anticrist ha ocasionat en el món. Parsifal és aquí la conciència que un home adquireix, quan s’adona que és un home caigut i que cal regenerar-se.

 

Però el més meravellós que Parsifal observa en aquest temple, és quan accedeix a les súpliques dels cavallers, i malgrat el dolor agut que això li causarà celebra els sagrats Misteris. És aquest ritus el que toca més fort el cor de Parsifal. Ha sentit ja una gran compassió per aquest rei que tant pateix, tant, que es fa ja el ferm propòsit de trobar un remei per a ell… Ell anirà on calgui, lluitarà amb qui sigui per poder tornar al rei la llança salvadora que el curarà. I com sino en tingués prou, encara, amb la forta commoció que la vista d’aquest rei ferit li comporta, observarà encara quelcom tan sublim, que el deixa, parat, com idiotitzat, incapaç de proferir una sola paraula, perqué després els cavallers obren la caixa que conté el Sant Graal, i el més sublim del món apareix als ulls de Parsifal.

 

Amfortas alça amb una profunda reverència el calze sagrat. Tots els cavallers postrats en un acte d’adoració. I del cel, de la cúpula de la cova, una llum intensa baixa fins el Sant Graal. Aquest comença a brillar. I el miracle de la transubstanciació ha quedat realitzat! El pa i el ví han quedat convertits en l’aliment espiritual, per els cavallers, la joia dels quals és immensa. Ni Amfortas, ni Parsifal participaran d’aquest aliment. Amfortas se sent indigne i Parsifal es troba massa estorat per poder fer cap moviment o per poder dir alguna cosa.

 

Voldria ara explicar amb paraules aquest misteri, allò que Parsifal observa. A la terra hi ha una copa que és sagrada, la mateixa que va recollir la sang del Crist en la seva Passió. Qué és aquesta copa? Aquesta copa sagrada la podem sentir dins del cor. Per alguna raó també el cor físic és som una copa que conté la nostra sang, que dona vida a totes les cèl.lules. Podriem dir que el cor físic és el Sant Graal del nostre cos, però hi ha un sant graal que no és físic, que recull en nosaltres el més sagrat que baixa del cel.

 

Quan un home s’ha purificat, troba aquesta copa en el seu interior; quan tota la nostra natura física i psíquica s’ha “ordenat”, quan hem aprés a renunciar a la nostra voluntat individual, quan hem superat totes les proves, sentim aquest lloc, un espai buit, plé de silenci, la copa és l’actitud d’obrir els braços,  buits de tot desig personal i diem al Senyor: “Que es faci només la teva voluntat”. Així ens tornem receptius; és la Gràcia Divina, perque aquesta obri en nosaltres.

 

El Sant Graal és la Copa Sagrada que es forja en el nostre ser, a partir de la nostra matèria terrenal, que s’obre pas cap amunt, com la bonica flor de lotus de la que es parla en el budisme, una flor que s’obre a la llum i que la seva tija s’ha obert pas arrelada en el fons del fang, i s’ha obert pas cap a llum. Però primer s’ha tingut que arrelar ben al fons. El peu d’aquesta sagrada copa es troba en les profunditats de l’inconscient, per això hi ha una expressió dins de la tradició hermètica que és el v.i.t.r.i.ol, (Visita Interior a Terrae Rectificatur Invenies Ocultum Lapidum), Visita l’interior de la terra, que rectificant, trobaras la pedra oculta, verdadera medicina.

 

En aquesta copa sagrada s’ajunta l’horitzontal de la nostra realitat terrenal (que se sotmet a la voluntat celestial) amb la vertical. I quan formem així la creu, en sotmetre l’horitzontal a la vertical en el nostre cor,  s’expandeix la rosa i apareix en nosaltres “la rosacreu”. Quan aquesta copa, aquesta horitzontal està receptiva, tot floreix, i en el centre apareix “la joia”. “Om mani padme hum” diuen els budistes que és una expressió jubilosa d’adoració que vol dir “la joia en el lotus”. La flor, el lotus és la sagrada copa forjada amb la purificació de la nostra matèria terrenal i és llavors que la joia divina pot baixar i es realitza la “cópula sagrada”, les noces alquímiques on els metalls terrestres es converteixen en or, on el pa i el ví es transformen en el cos i la sang del Crist. Aquesta joia divina és tan meravellosa que totes les tradicions sagrades l’han cantat sempre.

 

Per a mí, que escric aquestes línies dos dies abans de la festa de la Immaculada, aquesta copa és la Immaculada Concepció, la Verge Maria, neta, pura, receptiva, disposada a acceptar la voluntat del seu Senyor. Té la lluna als seus peus. La lluna en forma de copa que acull i reflecteix la llum del sol, de l’esperit i amb els seus peus trepitja, anul.la la serp, el pecat, el mal, la impuresa, l’anticrist.

 

El Sant Graal és com la Verge, és de naturalesa femenina. I l’esperit que baixa del cel en forma de llum, en forma de colom blanc, o en forma de la joia sagrada, és la sustància masculina, celestial, activa, que copula amb la terra pura i receptiva. És el sol que baixa a la terra. Són les 12 estrelles que voltegen el rostre de la Immaculada.

 

És aprofundint en l’oscuritat del nostre ser i rectificant els errors,o sigui “visitant l’interior de la terra” que podem trobar la pedra oculta, la pedra filosofal, capaç de transmutar en llum divina tot el que toca per irradiació de l’amor. És aquesta joia meravellosa, divina el qué més va impactar a Parsifal.

 

I aquesta pedra filosofal que baixava del cel en forma de llum, en forma de l’Esperit Sant va transformar els objectes terrenals del pa i el ví. El pa, fet del treball dels homes, convertit en el Cos del Crist, que fa forts als Cavallers per a suportar en el seu cos totes les proves i sofriments, el servei del Crist per estendre el seu regne per tota la terra perquè el seu mateix cos es faci semblant al del Crist que va ser capaç de patir tant per a nosaltres.

 

I el ví, fet amb l’essència del raïm, transformat en la nostra essència espiritual, transformat en la sang del Crist que circula per tots els participants d’aquest misteri i el fa viure en la comunió d’un sol esperit, d’un sol cos, la comunió dels Sants, la comunió amb tots els éssers de la creació en un únic ser. I el Graal és el cor que bombeja la sang d’aquest cos místic.

 

Tota la vida, la vida plena es va fer present en un moment en aquell temple del Sant Graal.

 

Parsifal sent aquesta meravella, peró també sent compassió, una gran compassió per aquest Sant Graal, portat per mans impures. Perqué aquí hi ha una gran anomalia: el Sant Graal és la copa que s’obre, receptiva, quan ens hem purificat, però aquesta copa, portada en mans d’Amfortas, està impura! El dolor més gran que sent Parsifal és veure que el Crist, el nostre Redemptor, que va baixar a la terra, va patir per nosaltres i es va sacrificar, està “presoner” per dir-ho d’alguna manera dins d’un temple profanat.

 

I aquí ja se sap que li toca a ell sustituir al rei impur, perqué així, la sagrada joia que baixa del cel, el fill de Déu fet home tingui un lloc sagrat on pugui ser acollit de la manera digna que ell es mereix. Així Parsifal es proposa “Redimir el Redemptor”. Parsifal ha pres conciència del seu estat i ja sap quin és el seu objectiu. Parsifal ha estat iniciat, ha comprés més que ningú, però no té paraules per expressar-ho i és malinterpretat per Gurnemanz. Moltes vegades els savis són incompresos,  considerats bojos, babaus i la gent s’en riu d’ells, dels verdaders mestres.