Per Lourdes Colomé

 

Tercer acte: El Mestre

En aquest tercer acte ens trobem que Monsalvat ha arribat a la desolació més extremada... Titurel ha mort, els cavallers del Graal estan tots dispersats o morts, Amfortas fa temps que es nega a oficiar i només espera la mort i Gurnemanz, viu retirat a una cabana... com un ermità... Potser és l’únic que encara conserva l’esperança... És molt important això: No perdre mai l’esperança i no cansar-se mai de seguir intentant el progrés cap a l’esperit... 
I com que Monsalvat ha perdut la seva força, tot el regne de la terra viu en la desolació i les tenebres, perqué ja els cavallers no acompleixen la seva missió per la terra, de protegir i defensar el bé i la veritat.

Quan hem perdut la connexió amb el nostre Centre Sagrat, els actes de la nostra vida ja no poden expressar l’amor i la rectitud. Si no hem trobat la joia, el diamant, en el nostre interior, no podrem expandir per el món aquesta llum amb el nostre exemple! 
La Kundry apareix. Es desperta! Transformada. L’amor per Parsifal també li ha donat força i per fí, ha pogut lliurar-se de Klingsor i de les seves passions, i està serena, equilibrada. Amb el seu esforç i amb la gràcia divina atorgada amb el sacrifici del Crist a totes les criatures, Kundry només té un objectiu: “Servir, servir”.

I és en aquest estat de coses que apareix Parsifal. Parsifal encara no s’ha donat compte de que les coses estan canviant. Ve amb el cap baix, tot ocult en la seva armadura negre... trist i cansat. I no s’ha adonat de que el camp està ple de flors i que la primavera ha arribat! Ni s’ha donat compte de que... per fí...ha arribat a Monsalvat!

Gurnemanz l’invita a que es tregui l’armadura, que es desarmi, perqué avui és un dia sagrat! I està en un lloc sagrat! 
I li explica que avui és divendres sant, el dia en qué el senyor, desarmat, va vessar la seva sang beneïda per alliberar-nos del pecat... 
I li mostra que ja es deu haver alliberat de la maledicció perqué està en els dominis del Sant Graal! 
Li explica també el greu estat on han arribat les coses a Monsalvat, i ell se sent culpable, i la seva gran compassió el fa caure desmaiat.

Kundry porta aigua per refrescar-lo, però Gurnemanz l’atura i diu que ha de ser l’aigua directa de la font sagrada qui l’ha de netejar sencer de la pols del llarg camí, perqué avui, celebrar l’ofici més sant li està reservat a ell. Gurnemanz ha reconegut el triomf de Parsifal, l’ha vist arribar amb la llança sagrada recuperada i sap que ara, el càrrec de Rei del sant Graal pertany a Parsifal. 
Ara, Parsifal està net i blanc... s’ha tret abans l’armadura negre que portava. L’obra al blanc de la tradició hermètica ha estat realitzada. Ell ha mort a tots els seus defectes psíquics, ha superat el pas pel laberint i tota aquesta “matèria morta” i putrefacta de l’obra al negre s’ha transformat, i ha donat pas a un ser blanc i pur. 
Després Kundry li ungeix els peus amb perfum. Així evoca l’arrepentiment de la Maria Magdalena i l’aixuga amb els seus cabells. 
Gurnemanz li ungeix el front, i així,el proclama Rei! 
Perqué ell ha comprès, ell ha compartit tot el sofriment d’Amfortas, amb la seva llarga vida de dolors, i ara... ha d’alliberar-lo de la última càrrega: la corona!

El primer acte com a Rei, de Parsifal és batejar a la Kundry! Ella és la seva “part femenina”, la seva companya “tàntrica”. 
Mutuament s’han ajudat, s’han desitjat, han superat el desig, s’han estimat, cada vegada amb un amor més elevat. Així en el seu mutu camí ascensional, han traçat el bonic símbol del caduceu de Mercuri, de la tradició hermètica, les dues serps enrollades que es complementen cap amunt, i a dalt de tot, les ales... Kundry, postrada a terra, plora, plora de felicitat i d’arrepentiment. 
Parsifal ha aconseguit així, formar a dins seu el Rebis alquímic, “l’hermafrodita”, és a dir, ha unit dins seu les parts masculines i les femenines. Així està unificat en un únic ser. És un treball necessari, per poder-se fondre amb el Ser Suprem... Llavors l’home ja no necessita cap parella, no necessita complementar-se amb cap persona de l’altre sexe. Encara que pot fer-ho si vol, o si és necessari. Però de totes maneres està lliure del desig.

Finalment es fixa en la bellesa dels prats i de les flors... I es pregunta el per qué de tanta bellesa, si avui és divendres sant, i tota la natura tindria que reflectir el dolor i la passió del Crist agonitzant. 
Són els “Plors de l’arrepentiment”, li contesten “i aquesta Santa Rosada fa reviure els camps”. El Crist ja ha mort, ja ha acompletat la seva obra redemptora i ara, els camps, exultants de joia, amb la seva bellesa li fan homenatge i li fan ofrena a Ell, al Salvador. 
És Divendres Sant, la Sang del Crist ha estat vessada, i amb el seu contacte sagrat amb la terra, tots els sers reviuen, són regenerats per aquesta pluja sagrada. Com la pedra filosofal que transforma en or tots els metalls que toca, i comença una nova Era per la terra! 
Gràcies al Crist, la via cap el Sant Graal, ha quedat, de nou, oberta!

A partir d’ara, el seu sagrat cor immaculat és el Sant Graal on podem anar a abeurar-nos. I la seva sang són rajos d’amor i de pau que s’estenen per tota la terra. El seu sacrifici ens obre de nou el Camí que havia quedat tancat. 
Així com el Crist es ferit en el seu cor per la llança sagrada i permet que la seva sang redemptora ens vivifiqui així Parsifal podrà tocar amb la llança el cor d’Amfortas i curar-lo. 
La ferida que el Crist ha obert en el seu cor tanca la ferida d’Amfortas i el cura, i amb aquest sacrifici del Crist, ell, el salvador, el Fill de Déu, assumeix ell sol tots els pecats del món. 
I aquest sacrifici del Crist Salvador i Redemptor eren els sagrats misteris que a Monsalvat se celebraven renovant així cada vegada aquest sacrifici, aquesta força màgica que l’exemple del Crist ens dóna. 
Amfortas és el Crist agonitzant a la creu i l’home caigut que pateix i Parsifal és el Crist triomfant que regna (el Pantokràtor), l´home redimit i nou.

El Crist en la Creu, és com la serp enrollada en un pal de Moisès, que curava a qui la mirava, a l’antic testament, qui mira al Crist, es cura... Si seguim el seu exemple obtindrem la salvació. Si sotmetem la nostra “horitzontal” (la nostra vida terrenal) a la seva voluntat, a la “vertical”, formant la creu, serem redimits. I l’home, si esten els braços formant la creu, allà on s’ajunta l’horitzontal amb la vertical està el nostre cor. Aquest cor que es pot convertir en el Sant Graal, aquest cor que pot imitar al Crist, en el seu caminar, en el seu palpitar, en el seu estimar... Si adeqüem la nostra vida sometent l’horitzontal a la vertical... vivim en el centre... i en el centre de la Creu, s’expandeix la Rosa.

Segons la tradició del tantra hindú , en el xacra del cor es reuneixen les forces que baixen del cel amb les forces que pujen de la terra. I això ho representen amb un triangle que assenyala cap amunt, i un triangle que assenyala cap avall. Quan les dues energies es troben, es forma una estrella que irradia amor. 
Podem dir que quan una persona realitza aquesta unió en el seu cor, ha trobat el Sant Graal, ha arribat al Centre Sagrat. 
Aquest Centre pertany a la vegada a l’interior de l’home (nivell microcòsmic) i a l’exterior de l’home (nivell macrocòsmic), és Monsalvat! És el Temple Sagrat! 
Al mig es troba el Crist, l’Anyell immolat, la Creu, el Sant Graal... i al seu voltant es troben els dotze apòstols o els dotze cavallers, el zodiac... 
Per això, els hindús representen el xacra del cor com una flor de dotze pètals, amb una estrella a l’interior. 
En el centre de l’home es troba també el Centre de la Creació.

Al Centre hi ha l’autoritat espiritual, el poder sacerdotal, contemplatiu, immòbil, que dona força als dotze cavallers de la Taula Rodona, que són els missatgers que estenen per el món la Veritat i la Justícia. 
Parsifal ha arribat al Centre, al sagrat buit d’on tot emana. Qui té el buit pot crear, pot fer miracles. L’home que ha arribat al Centre és immortal perqué sap que no ha nascut, ni morirà, és etern! Perqué ha deixat d’identificar-se amb lo il.lusori i sap que només Brahman és real. 
Ara sap que no està separat de tots els éssers, sino que coneix que “tots som un”. Ha trobat la Realitat, s’ha convertit en Rei! Ell està al Centre immòbil, a l’eix de la roda, a l’eix que ho fa moure tot, però ell no es mou, és el silenci absolut, és la contemplació dels Sants, que els Sants coneixen. És amor pur i plenitud. 
 

La missió de Parsifal, era sobre tot redimir el Redemptor. Pot semblar estrany aixó i crec que això ens revela la missió principal que es pot fer en el món. Sí! Redimir el Redemptor!, és a dir, rescatar el Sant Graal que ha caigut en mans impures. 
Qué vol dir això? El Sant Graal és la “Recepció humana” capaç de rebre la Revelació Divina. 
Doncs bé, en els nostres dies , el més sagrat està en perill! 
Les tradicions sagrades de tots els pobles de la terra (que es perden en el temps, en l’antiguitat) són les receptores de la Revelació Divina. Elles són dipositàries d’una veritat revelada i d’una influència espiritual que va passant de mestre a deixeble al llarg dels temps .

Les tradicions sagrades tenen un origen supra-humà. No se les ha inventat cap home, per això són “revelades”, provenen d’una Regió Superior al psiquisme, superior a la individualitat. Els savis de l’antiguitat la van rebre directament de Déu. Aquests savis es perden en el temps i a vegades, el nom que els hi posen és simbòlic (¿Va existir Patanjali o Sankaracharya?) Si de cas ells van existir històricament, ja recollien en els seus escrits una veritat més antiga, que es transmitia oralment. 
Aquestes tradicions són la via que es manté oberta perqué l’home se salvi i es regeneri. El Crist, el Déu fet Home va venir a perpetuar aquesta tradició sagrada, va venir a renovar-la.

El nostre món modern cada vegada viu més cap a l’exterior i s’orienta cap avall, cap a la satisfacció egoista dels desitjos. És el camí completament al revés del camí que totes les tradicions sagrades han ensenyat a l’home. 
Segons la tradició hindú i també la tradició de l’antic testament el temps es divideix en una sèrie de cicles còsmics i ara vivim en la fase final de l’edat més fosca. 
En aquesta Edat, l’acció de l’Anticrist és cada vegada més forta, més invasora. I està passant exactament el que explica l’òpera de Parsifal: 
Klingsor està a punt d’apoderar-se del Sant Graal. Per això veiem lo més sagrat profanat: el Sant Graal de les tradicions sagrades portades per mans impures, i així el Sant Graal ja no vivifica els homes. 
Les tradicions sagrades estan adulterades, i és molt difícil ja trobar-les en la seva puresa original. Per tot arreu hi ha una “pseudo-espiritualitat” que és només “psiquisme”. 
I si hi ha crisi de mestres, encara hi ha més crisi de deixebles, perqué aquests no són humils i pretenen saber més que els mestres. Perqué es creu en el progrés i l’evolució , però això és només del benestar material, mentre que el verdader progrés , el progrés espiritual, cada vegada va minvant més , va involucionant. 
Però quan el Sant Graal desaparegui definitivament de la terra, el món s’acabarà, perqué el Sant Graal és l’Aliment de l’home.

El dia que l’Anticrist s’hagi carregat totes les tradicions sagrades, aquell dia, l’home deixarà d’existir. Ell mateix s’auto-destruirà! 
L’orgull i la sobèrbia s’estén per tot arreu, l’home es creu més que Déu. S’oblida de que l’home que transmet la llum “calla” com a individu, perqué fa només de canal. Com la pantalla transparent que deixa passar la llum de la làmpara. És la “renunciació” que el fa ser transparent, que el fa ser canal de la LLum Divina que ve d’amunt.

Per això, aquell que és portaveu d’una tradició sagrada l’emet tota tal com ell la rep, sense afegir res d’individual. És per això que cal respectar i obeir el mestre autèntic d’una tradició sagrada, perqué en la seva funció de “canal”, de pont, representa a la divinitat. Fa de pont.  Per això, per exemple, al Papa de Roma se li diu “Pontifex”, el “Pont”.

Qué difícil es trobar homes-mestres que facin de canal transmissor de la Tradició Sagrada, de la LLum Divina! 
Parsifal feia molt bé el seu paper de mestre perque va saber anul.lar del tot la seva individualitat, és a dir, va realitzar el  “Samadhi” del hindús, la fussió absoluta amb el Brahman en el seu cor, en la seva voluntat que ja només era la Voluntat Divina. 
El misteri del Sant Graal és l’obra al Vermell dels alquimistes realitzada.

Parsifal va rescatar la tradició sagrada en greu perill d’extinció, va “Redimir al Redemptor”. 
Aquest camí descrit en “Parsifal” és el més “emocionant” que l’home pot realitzar sobre la terra. És una gran aventura. 
La vida sobre la terra només té un sentit, que és aquest sentit trascendent que l’òpera de Parsifal ens ensenya: Intentar salvar el Sant Graal, redimir el Redemptor. 
I... si ja no es pot aconseguir aixó? I si aquest cicle cósmic està destinat a acabar-se i Déu té predestinat la disolució total del nostre Cosmos? I si l’Anticrist acaba per apoderar-se de tot lo sagrat? Impossible! 
En el mateix moment que l’Anticrist s’apoderi de tot, tota aquesta il.lusió del món s’esvairà, peró el que és Real, és Etern! 
Mentre vivim immersos en els “noms” i les “formes” hem de lluitar per impedir que l’Anticrist s’apoderi de tot. Perqué no sabriem jugar a un altre joc que fos correcte (la dansa de Shiva; la dansa del Déu Shiva creant i destruint móns com un joc.

Peró el dia que com Parsifal, trascendim els noms i les formes, veurem que tot era un joc, una il.lusió dels sentits i romandrem per sempre en la nostra veritable naturalesa: Sat-Chit-Ananda, (“Existència”-“Coneixement”- i “Felicitat”).

Encara que, com a l’òpera, “Parsifal es mor”. Perqué la Kundry simbolitza també el cos físic, que es mor quan ha acabat la seva missió que era “servir de cavall al cavaller” perqué podés arribar ... Per aixó diu la tradició hindú que un cop finalitzat el karma, quan el Cavaller o l’Ànima ha quedat completament purificada, el cavall (el cos) ja no és necessari. 
Es mor l’individu limitat (el nom i la forma) per quedar l’il.limitat (l’Essència Verdadera).

Però mentre estiguem en “el Regne dels noms i les formes” seguirem lluitant com a Cavallers del Sant Graal sota les ordres del “nostre Comandant”, l’Arcàngel Sant Miquel. 
 

BIBLIOGRAFIA

“Parsifal” Llibret de l’òpera de Wagner. 
“El Drama Wagneriano”, Houston Stewart Chamberlain. Ediciones Nuevo Arte Thor, Barcelona, 1980. 
“Wagner vist per mí”, Anna D’Ax. Edit. Wa-L-Imp, Barcelona. 
“Parsifal”, Miquel Domènech Español.Imprimeria Miguel Giró, Barcelona, 1902. 
“Parsifal”,Maurice Kufferath. Librairie Fischbacher.Paris, 1890. 
“Wagner, mitólogo y ocultista”, Mario Roso de Luna, Edit.Glem. Buenos Aires, 1981. 
“Misterios de las grandes óperas”, MaxHeindel.Edit. Kier. Buenos Aires, 1981. 
“El Misterio del Grial” Julius Evola. Edit.Sophia Perennis. Palma de Mallorca, 1996. 
“El Mensaje Cósmico Arturiano”, Ernesto Barón. Edit. Alcione. 1991. 
“Símbolos Fundamentales de la Ciencia Sagrada”. René Guénon. Edit.Paidos, 1995. 
“Iniciación a la Iniciación” Germán Ancochea. María Toscano. Ed.Obelisco. Barcelona, 1997. 
“Conversaciones sobre yoga”. TVF Desichakar. Ed. Viniyoga. Granollers, 1997. 
“La Joya Suprema del Discernimiento”, Sri Sankarachary. Traducido y comentado por Roberto Plà. Costa Amic. Editores, Mèxico, 1980. Edit. Sirio, Málaga, 1988. 
“Apreciaciones sobre la Iniciación”, René Guénon. S Ediciones, Buenos Aires, 1993. 
“La Crisis del Mundo Moderno”, René Guénon. Edit. Obelisco. Barcelona, 1988. 
“El Reino de la Cantidad y los Signos de los Tiempos”, René Guénon. Edit. Paidos Orientalia, 1997. 
“Manual del Caballero Rosacruz”, Aldo Lavagnini. Edicomunicación, Barcelona, 1988. 
“Autorité Spirituelle et Pouvoir Temporel”, René Guénon. Maisnie- Tredaniel. Paris, 1984. 
“Introduction a l’Esotérisme Chrétien”, Abbé Henri Stéphane. Dervy-livres. Paris, 1979-1984). (2 volums). 
“Filocàlia”, “La pregària del cor”, Sants Pares. Ed. Claret, Barcelona, 1979-1987. 
“Sannyasa, la Crida al Desert”, Henry Lebaux. Edit. Claret, Barcelona, 1980. 
“Sat-Chit-Ananda”, Henry Lebaux, Edit. Claret, Barcelona, 1971-1976. 
  
 


Contáctanos