Contáctanos

Acceso Usuarios

Les aspiracions republicanes enfront la monarquia

L'anell del nibelung de Wagner y les condicions de l'humanitat ideal, de David Irvine. Traducido por Manuel de Montoliu. Associació Wagneriana. Barcelona, 1911
Les aspiracions republicanes enfront la monarquia
Per Richard Wagner

 

Aclarim complertament aquesta qiiestió y discutim així d'una manera exacta lo que constitueix l'obgecte essencial de les aspiracions republicanes.

Creieu seriosament que, si volem progressar del nostre estat actual, ens cal prescindir de la Monarquia y establir immediament una perfecta Republica? Creieu això realment, o voleu tan sols enganyar els porucs? Sou ignorants, o be obreu de mala fe?

Jo us diré la finalitat dels nostres esforços apellats republicans. Els nostres esforços pel benestar de tots tendeixen a fer coneixer que les anomenades gestes del recent passat no són, una fí, sinó tan sols un principi.

La fí que devem tenir sempre present en el nostre esperit es, en primer lloc, la desaparició del darrer rastre de l'aristocracia; si els nostres nobles ja no són senyors feudals qui estan facultats pera esclavitzar-nos y oprimir-nos com els plagui, llavors, pera evitar tot disgust, han de renunciar al darrer reste de distinció, qui en un dia xardorós podria convertir-se facilment per ells en una roba de Nessus qui'ls consumiria fins al ossos si no se l'haguessin llevada a temps. Si ells1 remembren llurs avantpassats y tenen com cosa impia'l renunciar als privilegis que han heredat d'aquests, també han de pensar que nosalttes tenim de remembrar igualment els nostres avantpassats, quals accions, per bones que fossin, no estan perpetuades en els arxius, però quals sofriments, servitut, opressió y esclavatge de tota mena no deixen per aixó d'estar gravats ab sanc en els anals incontrovertibles de l'historia dels darrers mil anys. Que'ls aristocrates oblidin llurs avantpassats, que renunciin tots els titols, tota mena d' honors, y nosaltres els prometem ser generosos y borrar per complert de la nostra memoria'l recort dels nostres avantpassats, talment que tots poguem devenir fills d'un sol pare, y germans d' una sola familia. Qu'escoltin nostre avís; y que'l compleixin contents y de bon grat, perque es indispensable, y Crist ha dit: «Si un membre't molesta, deus amputar-lo; car es millor per tu que un dels teus membres sigui extirpat, que no que tot el teu cos vagi a parar a l'infern».

Un altra cosa. Que renunciin per sempre l'honor exclusiu d'estar al costat del monarca; que preguin an aquest que suprimeixi tot el poti-poti d'inutils cortisans, d'honors, de privilegis qui fan actualment de la cort obgecte de general menyspreu. Prou de camarlencs y gentilhomes qui del nostre rei'n diuen «llur Rei»; alleugerim-lo de lacais y uniformes, frevoles excrecencies d'una epoca de trista memoria en que tots els sobirans del món creien necessari imitar a Lluis XIVè. Que s'apartin d'aquesta cort expontaniament, la cort dels fatuus y ganduls de la noblesa, pera que sigui una cort de tot el poble content y feliç, on cada fracció del poble pugui aclamar ab joi el seu rei y dir-li qu'ell es el primer hom d'una nació lliure y venturosa. Per això nosaltres volem que stgui suprimida la Cambra superior. No hi ha sinó un poble, no un primer y un segon poble, y per tant no pot y no deu haver-hi més que una Cambra de Representants. Que aquesta Cambra sigui un edifici noble y senzill, una enlairada volta sostinguda per alts y fems pilans. Còm no fóra malmès aital bastiment si un embà de pobre aspecte s'hi aixequés, mitgpartint-la en dues petites cambres en lloc d'una de gran?

Volèm, a més d'aixó, que tot adult natural del país tingui'l dret incondicional de votar y de ser elegit; per més pobre y indigent que sigui, tant més natural es el seu dret a participar en la formació de les lleis qui serviran per protegir-lo contra la pobresa y l'indigencia. Ademés, una de les nostres aspiracions republicanes es la milicia nacional, no un exercit estable ni una guarda comunal acampada. Lo que haveu de preparar no es ni la reducció d'aquell, ni un augment d'aquesta, sinó una nova institució, qui pas a pas, constituint una força viva, absorbirà l'exèrcit y la guarda comunal per devenir una milicia nacional practicament organitzada qui destrueixi totes les castes. Si aquells qui fins avui havien viscut dividits en castes, gelosos y enemics els uns dels altres, fossin definitivament units en l'unica classe del poble lliure, a la que pertany tot quant es nascut en l'amada terra germanica, creieu que hauriem ja arribat a la fí? No; llavors es sols quan verament haurem de començar. Aleshores s'hauria de tindre present d'una faiçó resalta y energica quina es la causa de tota la miseria de la nostra condició social present; la qüestió es resoldre si l'home, el rei de la creació, ab totes ses altes facultats intelectuals y ab la seva energica activitat artistica viu solament per ser esclau del vil metall, del més inútil y inanimat producte de la natura.

S'ha de discutir si's pot reconeixer an aquest metall acunyat la proprietat de fer esclau y tributari seu al rei de la creació, a l'imatge de Déu; si s'ha de tolerar al diner el poder degradar la lliure y bella voluntat de l'home fins a les més baixes y repugnants passions, l'avaricia, l'usura, l'estafa. Aquesta será la gran lluita deslliuradora de l'humanitat sofirent y deshonorada; no costarà una gota de sanc, ni una llagrima, ni tant sols una angoixa; no cal sinó obtindre una convicció, la convicció qui s'imposará irressistiblement an el nostre esperit de que la més alta felicitat, el més perfecte benestar de tothom se realitzaran quan tots els essers actius que la nostra terra pugui soportar s'ajuntin en comunitats rectament organisades, mitjançant llurs multiples facultats, en l'intercambi dels productes de llur treball, pera enriquir-se y fer-se mutuament feliços. Havem de reconeixer que la condició més misera d'una comunitat humana es aquella en que'ls esforços de sos individuus se troben decididament oprimits, en que les forces existents no poden lliurement moure-s y plenament aprofitar-se mentre la terra —aquesta es l'unica condició— produeixi suficientment pera llur nodriment. Tenim de reconeixer que la societat humana's conserva per l’actívitat de sos individuus y no per la pretesa activitat del diner. Tenim d'afirmar ab plena convicció aquest principi fonamental. Déu ens llumenarà talment que podrem trobar la veritable llei per la qual aquest pnincipi fonamental serà introduit en la vida, y aquesta endemoniada concepció del diner, ab tot el seu rocec d'usures secretes, d'estafes y especulacions bancaries, s'esvairà dels nostres ulls com un malestruc follet nocturn. Llavors tindrà lloc la complerta emancipació de la raça humana, el compliment de la pura doctrina de Crist, tan envejosament amagada sota pomposos dogmes inventats pera subgectar el món rude de barbres innocents, y pera preparar una evolució vers qual plenitut de desenrotlle'ns acostem ara ab clara consciencia. Sentiu en això una flaire de comunisme? Sou tant folls o mal intencionats per declarar que la necessaria lliberació de la raça humana ha de venir de l'envilidora y desmoralisadora servitut a la més vulgar materia, lo qu'entranyaria en sí el compliment de la dessaborida y absurda doctrina del comunisme? No voldreu compendre qu'en aquesta doctrina de la divisió matematicament igual dels béns y dels guanys no hi ha més que una insensata temptativa de resoldre la qüestió induptablement sentida, qui en sa absoluta impossibilitat de realisació's condemna per sí meteixa a l'abortament? Però voldreu, de consegüent, difamar el treball meteix com inadmissible y absurde, a causa de que aquesta doctrina ho sigui en efecte? Pareu compte en vosaltres mateixos. El fet de trenta tres anys de pau impertorbada us mostra la societat humana en tal estat de corrupció y pauperisme que a la fi d'aquests anys se dreça davant vostre l'escualida silueta de la fam en sa forma més horrible. Aneu ab compte abans no sigui massa tart. No prodigueu almoines, peró reconeixeu la justicia y'ls drets de l'humanitat fundats per Déu meteix, sinó dia vindrà que la natura, tant insensatament mofada, s'armarà per llençar-se a una iluita implacable, en la qual el clam ferestec de la victoriafora'l veritable comunisme qui, si arribés a arrelar y imposar son domini mal fos pel més curt espai de temps, però ja próu llarc baix aquest respecte, arribada també a exterminar per segles sencers, sense deixar-ne rastre, l'obra de dos mil anys de civilisació. Penseu potser que jo menaço? No, jo adverteixo!

Si arribeu algun dia, doncs, ab els vostres esforços republicans a resoldre aquesta qüestió, la més important de totes pera la felicitat y prospenitat d'un Estat politic, y si algun dia som dignificats ab els drets d'un poble lliure, haurem arribat llavors al cimal de les nostres aspiracions efectives? No! Llavors es sols quan verament haurem de començar. Si arribem un dia a la complerta regeneració de la societat humana per la solució legislativa del problema de l'emancipació; si apareix una raça nova y lliure, apta per exercir arreu sa activitat, solament llavors haurem conquerit la força per empendre la solució dels més alts problemes de la civilisació, aixó es: sa propagació y demostració. Llavors navegarem mar endins pera fundar una nava Germania y sembrar-la ab els productes de les nostres lluites y els nostres esforços; pera engendrar y nodrir els més nobles infants a semblança divina; farem qualque cosa millor que'ls espanyols, qui convertiren el Nou Món en un escorxador clerical, o que'ls anglesos, qui'l feren servir de magatzem d'adroguer. Ens cal que sigui germanic y gloriós; desde sa eixida fins a sa posta, el sol brillará sobre una bella y lliure Germania; y, talment com en la mare-patria, tampoc no deurà existir en ses terres afiliades cap pable calcigat y esclau; els raigs de la llibertat y generositat germanica enrobustiran y transformaran el cosac y el francés, el xinesc y l'australià. Veureu com els nostres esforços republicans no tenen fí ni punt de parada; séns treva aspiraran de segle en segle a realitzar la felicitat de tota la gran raça humana. Es això un somni, es una utopia? Ho serà, en efecte, si comencem ab poca fe y esperit mesquí a examinar això y disputar allò; no ho serà si obrem joiosament y ab coratge, y si cada dia'ns ven avançar un nou pas cap a l'ideal.

Mes ara'm demanareu: es qu'això's pot conseguir ab la monarquia? No he perdut de vista un instant la conservació d'aquesta; si vosaltres ho considereu impossible, llavors sou vosaltres meteixos qui pronuncieu sa sentencia de mort. En cambi si, com jo, ho considereu més que possible, llavors devindria justificada una Republica y sols hauriem de demanar que'l Reí meteix devingui'l primer y el més genuí republicà. Qui més que'lmonarca meteix es cridat a ser el més fidel y lleal republicá? RES PUBLICA significa cosa del poble: quin individuu més que'l monarca es designat a consagrar al poble tots ele seus sentiments, tots els seus pensaments, totes ses aspiracions? Què podría fer-lo rebaixar-se a pertanyer sols a una petita part del poble, essent ja convençut de sa gloriosa vocació? Cadascú de nosaltres pot sentir tant intensament com se vulgui'ls més fervits impulsos al bé universal; peró mai ningú de nosaltres podrà devenir tan pur republicà com el monarca, a causa de que aquest no divideix mai sos afanys, sinó que's deu a la totalitat, mentre que cadascú de nosaltres deu repartir cada dia sistematicament sos propris afanys. Y en què consistiria'l sacrifici que deu fer el monarca pera correspondre a la seva sublim missió? No cositiria tot el seu sacnifici en contemplar al seu voltant ciutadans lliures en lloc de subdits? Nostres lleis han abolit aquesta distinció imaginaria, y el qui ha sancionat aquestes lleis compleix l'esperit llur tant fidelment que la declaració de l'acabament de tota subgecció no li semblaria ja més un sacrifici. Seria per ell realment un sacrifici rebutjar el darrer rest de la vana ostentació de la seva cort, ab ses honors, titols y ordes estantiços? En quant poca estima hauriem el més lleal y senzill monarca del nostre temps, si consideravem com un sacnifici el compliment d'un tal desitg, tan bon punt que nosaltres podem considerar qu'ell comportaria un ver sacrifici de bon grat en el cas de que senzillament conegués que per aquest medi s'apartaria tot obstacle pera la lliure efusió de l'amor al poble!

Quina raó tenim per escrutar en l'intimitat del cor d'aquest monarca excepcional, y expressar nostre juí respecte d'ell, puix que nosaltres no'ns considerariem ab prou seny per fer-ho ab molts dels nostres semblants? Aquest es l'espenit de la nostra epoca: aquest es el mai vist estat de coses tal com al present se manifesten, qui dota l'anima més senzilla ab la visió d'un profeta. Hi ha l'impuls a pendre una decisió; hi ha dos camps qui divideixen les nacions civilisades d'Europa: en l'un ressona'l crit de Republica, en l'altre'l crit de Monarquía! Negareu que al present es qüestió de decidir-se, qu'en això està contengut y comprés lo que agita la societat humana en ses arrels més pregones? Voldreu compendre malament l'esperit divinament inspirat de la nostra epoca, y afirmar que tot aixó ja ha estat, y que tant aviat com hagi passat el paroxisme de l’ubriaguesa retornaran les coses al llur estat primitiu? En aquest cas Déu ens hauria punit ab una ceguera eternal. No, en l'epoca present reconeixem també la necessitat d'una decisió. Lo qu'es fals no pot subsistir, y la monarquia — o sigui, el domini d'un sol — es falsa: ha arribat a ser-ho pel constitucionalisme.

Ara bé: aquell qui desespera de tota reconciliació, que's llenci ardit y resolt en els braços de la repubhica; el qui encara espera, que fixi atentament els ulls per darrer cop en els leaders del present estat de coses. Ell compren que si s'ha de donar la batalla a la monarquia, sols en casos excepcionals es contrs la persona del sobirà, però sempre contra'l partit qui vanitós y egoistament aixeca an aquell damunt el seu escut; baix l'ombra del qual lluità per son propri profit y sa propria vanitat. Aquest es el partit que ha d'esser vençut. La batalla tindrá de ser sagnant? Així haurà de ser y fenirà de mort a la vegada'l partit y el monarca, si no resta medi de reconciliació. Però nosaltres creiem que aquest medi's troba en la persona meteixa del monarca; si ell es el genuí y lliure pare del seu poble, pot ab una sola y noble decisió assegurar la pau, allà on altrament es inevitable la guerra. Cerquem un monarca de qualsevulga tron europeu qui hagi sigut escullit per Déu pera complir obra tan noble. Què trobem? Una raça infatuada, fondament degradada, incapaç de tota missió enlairada. Què'ns ofereixen Espanya, Portugal, Napols? Quina pena sentim quan contemplem les terres germaniques Hannover, Hesse, Baviera! Ai, acabem la narració! Déu ha pronunciat sentencia contra'ls dolents y contra'ls febles: llur feblesa s'exten d'un esser a l'altre.

Apartem els ulls de l'extranger y mirem la nostra propria terra: veurem un sobirà qui es estimat del seu poble, y no per raó de fidelitat a l'herencia dels seus avantpassats. No, es per pura amor an ell, a sa persona. L'estimem per lo qu'ell es; l'estimem per ses virtuts, per sa honradesa, per sa simpatia, per ses bontats. Ara ab tot el cor jo crido fort y joiosament: Aquest es l'home de la Providencia.

Si Prussia desitja conservar la monarquia, es per raó de supremacia; vana concepció qui aviat s'esvairà. Si Austria desitja conservar el seu monarca, es perque cap que solament sa dinastia pot mantenir unida una massa incongruent de pobles d'interessos contraposats, un estat de coses impossible, qui aviat anirà per terra. Si els saxons, d'altra banda, desitgen la monarquia, es per pura amor al seu sobirà, per la feliç conciencia de poder apellar seu an aquest, el millor de tots. No es pas això'l cas d'una freda concepció diplomatica, sinò qu'es la fervida convicció de l'amor. Y aquesta amor decidirà; y no solament per el present pot decidir, sinó tambéper sempre. Imbuit d'aquest inexpressable y transcendental pensament, jo crido ab l'entusiasme més ardit: som republicans. Nosaltres, per les conquestes del nostre temps, estem aprop de l'establiment d'una republica; però, tota mena de perills y paranys volten aquest nom; que siguin desfets ab una sola paraula del nostre monarca. No desitgem esser nosaltres qui hagi de cridar la republica. No. Que aquell, el sobirà més noble, el rei més digne, exclami:

«JO DECLARO ESTAT LLIURE LA SAXONIA»

Que la primera llei d'aquest Estat lliure, donant-li la més bella seguretat de sa canservació, sigui: El suprem poder executiu resideix en la Casa Reial de Wettin y serà hereditari per dret de primogenitura.

El jurament que nosaltres prestem an aquest Estat y an aquesta llei no serà mai trencat, no perque nosaltres ho haguem jurat (quants juraments se presten en l'irreflexiu entusiasme d'una cerimonia!), sinó per efecte de la convicció de que ab aquesta declaració, ab aquesta llei, començarà una nova era d'eterna prosperitat no solament per la Saxonia, — no, sinó també per la Germania, per l'Europa—en virtut de la més beneficiosa y més decisiva influencia.El qui proclama això ab coratjós entusiasme, creu plè de fé inestroncable esser avui més que mai fidel al jurament que ha fet an aquest meteix rei.

Emperò seria la caiguda de la monarquia'l resultat de tot açó? Sí; però aitambé seria proclamada l'emancipació de la reialesa. No us enganyeu, vosaltres qui cerqueu «vostra monarquia constitucional sobre la més ampla basa democratica». Vosaltres, en lo que's refereix a la basa democratica, o be aneu de mala fe, o, si es possible que sigueu sincers, tortureu ab una mort lenta aquesta monarquia conservada artificialment per vosaltres. Cada pas endavant en aquesta basa democratica es una nova violença al poder del monarca, es a dir, del sobirà absolut. El propri principi constitucional es la més absoluta mofa de la monarquia, qui solament pot ser concebuda com absoluta. Cada pas endavant en el constitucionalisme es una humiliació pel sobirà, perque es una declaració de manca de confiança en el monarca. Còm podrien prosperar l'amor y la confiança en aquesta lluita constant y sovint tant indignament explotada entre dos pnincipis complertament oposats? L'afront y l'humihiació amarguen l'existencia del monarca; deslliurem-lo, doncs, d'aquesta miserable existencia a mitges; acabem ab la monarquia, car l'absolutisme es impossible per mor de la soberania del poble (democracia); emancipem la monarquia en el seu sentit regi més propri y complert. Al cap d'un Estat lliure (republica) el rei hereditari serà exactament lo que, d'acort ab sa més noble significació, cal que sigui: el primer del seu poble, el més lliure dels lliures. No seria això la més bella interpretació germanica de les paraules de Crist: «El més alt de vosaltres deu essee servidor de tothom»? Car, tot servint la llibertat de tots, ell exalta'l concepte de la llibertat a la més alta y divina conciencia.

Com més examinem en l'historia germanica'ls origens y la significació de la monarquia, més de ferm ens convencerém de que aquesta nova idea no es en realitat més que una restauració; el curs de l'evolució historica de la monarquia, al retornar al seu punt de partida, arribarà a la seva fí y així reconeixerem que si més exagerada desviació es el monarquisme, aquesta extranya concepció antigermanica.

Caldrà, doncs, recollir firmes per una petició ont exposem els nostres fervents desitjos? Jo estic convençut de que mils y mils firmarien, car la satisfacció de llur desitg produiria una reconciliació de tots els partits enemics, o al menys la de tots aquells qui són sincers. Però solament una firma es la que's necessita: la del nostre monarca ben amat, al qual desitgem del fons del nostre cor un fat més sortós y una posició més benhaurada que'ls que fins al present li han tocat en sòrt.

 

Un membre de la Societat Patriotica

 

Dresde, 14 Juny 1848.

 

NOTA

1. Aquí hi ha una lleugera desviació del text. Wagner s'adreça a una societat democratica y al comunicar-li ses propries idees, apostrofa sovint el seu auditori; d’altra banda, en el curs del speech, la conformitat de les idees de l'orador ab les de l'auditori es expressada ab la primera y segona persona del plural. Ara comença de sopte a apostrofar els aristocrates; y a no ser que alguns d'ells estiguessin reunits en una banda de la sala, cap aon l'orador se pogués girar, els apostrofs subsegüents apareixen confoss y per això'ls hem suprimits. — (N. de l'A.)