Contáctanos

Acceso Usuarios

La revolució

Por Richard Wagner

 

[p. 87] Si llencem una ullada sobre'ls pobles y les nacions, descobrirem per tota Europa la bullida d'una commoció poderosa, quals primeres vibracions ja s'han fet sentir entre nosaltres, però qui menacen esclatar bentost damunt nostre ab tota sa força. Europa apareix com un volcà immens, del pregon del qual sorgeix un braol inquietador constanment creixent; del cim del qual munten fins al cel negres y tempestuoses colones de fum, escampant-se a l'entorn y encerclant la terra de les ombres de la nit, mentre ja algunes corrents de lava, rompent la dura crosta, com furients precursors llisquen cap a la vall, destruint-ho tot.

Un poder sobrehumà sembla emparar-se del nostre continent; sembla estar a punt de llençar-lo fòra de sa vella ruta per empenyê-l en una de nova.

Realment el coneixem aquest vell món; s'està ja trocejant, y un nou món s'aixecarà sobre ses runes, car la sublim deesa REVOLUCIÓ ja arriba en ales de la tempesta qui s'atança, ab sa testa augusta nimbada de llamps, l'espasa en sa mà destra, la teia en la sinistra, la mirada menaçadora, venjadora, implacable, y ab tot, pera qui gosa esguardar-la ab fermesa, radiant de felicitat y vessant la fervor de l'amor més pura. Per això ve voltada de tempestes aquesta mare de l'humantat sempre rejovenidora, escampant calamitats y benediccions sobre la terra; davant d'ella brogeix la tempestat, trasbalçant furiosament totes les creacions de l'enginy humà, enfosquint el cel ab encegadors nuvols de pols, y ont ella imprimeix sa poixant petjada s'esmicola en atoms l'ombra de vana- [p. 88] gloria aixecada per milers d'anys, y ab el sarrell de sa tunica escombra y esbargeix els seus restes darrers. Però darrera d'ella's desplega als nostres ulls un paradís de ventures mai somniades, llumenat per amorosos raigs de sol; y llà ont es passada sa petja destructora són brotades flors odorifiques qui cobreixen la terra, y cants encisadors de joi de l'humanitat deslliurada omplenen l'espai encara vibrant del brogit del combat.

Ara mireu al voltant vostre. Guaiteu llà un princep poderós; ansiosament, ab el cor intranquil, ab la respiració neguitosa, tracta no obstant d'aparentar hipocritament un posat tranquil y flegmatic, enganyant-se a sí meteix y als altres en lo que sap que's inevitable. Guaiteu llà un altre, ab la seva fesomia apergaminada y solcada per les arrugues de tots els vicis; guaiteu-lo com posa en joc totes les trampes mesquines qui li han fet guanyar tants titols, tantes creus; vegeu com tracta ab el seu aire misteriós y ab somriure diplomatic de tranquilisar alguna damisela mundana qui ansiosament estreny son flasquet d'olor, o algun dandy petant de dents, mitjançant una comunicació semi-oficial de que les persones d'alta categoria han prestat llur atenció an aquesta aparició estranya, de que'ls correus de gabinet han sigut despatxats en varies direccions ab instruccions secretes; de que justament els consells d'aquell savi mestre de l'art de governar, Metternich, són a punt d'arribar a Londres; de que les autoritats respectives en junta solemnial han rebut instruccions, y que ara's prepara pera l'alta aristocracia en el proxim ball de cort l'interessant sorpresa de que aquesta vagabonda temible, la Revolució, podrà ser contemplada ab tranquilitat, naturalment carregada de cadenes y tancada en gavia. Guaiteu llà un altre com [p. 89] observa atentament l'aparició qui s'acosta, y corre a la Borsa y calcula la puja y la baixa de la cotisació, y sempre mercadeja per guanyar un altre tant per cent, fins que d'una bufada tots els seus guanys s'escampen als quatre vents. Guaiteu-ne encara un altre fent girar darrera'l seu polsós escriptori una de les rovellades y estantices rodes de la maquina del nostre Estat actual; cóm la seva ploma llisca grinyolant sobre'l paper, cercant continuament afegir quelcom positiu al munt inutil de les lleis petrificades. Els cors batents dels sers exuberants de vida són prempsats com flors pansides entre aquests feixos de documents y contractes, mustigant-se y fent-se pols en aquestes cambres de tortura. Una activitat poderosa regna allí dins, car la teranyina extesa sobre'ls reialmes està en molts llocs esquinsada, y les aranyes astorades corren d'ací d'allà filant y teixint per adobar els forats. Cap raig de llum entra allí dintre, on sols hi regnen les tenebres de la nit perpetua y en la nit y les tenebres tot s'enfonzarà séns deixar rastre. D'altra costat, però, sona una clara musica guerrera, brillen espases y baionetes, pasen sorollosament els feixucs canons y arriben als compactes batalladors en fileres llarguíssimes. Les braves tropes d'heroes han sortit al camp pera sostenir la lluita contra la Revolució. El General ordena marxes y contramarxes, fa situar ací'ls tiradors, allà la cavalleria y distribueix segons el seu meditat plà les llarges columnes d'infanteria y l'artilleria devastadora; menter la Revolució, ab el cap dret y reptador, s'acosta poc a poc sense ser observada per ells, y mentre encara esperen l'enemic; aquest ja's troba entre ells; ells no la veuen y l'esperen encara, mentres els té presos en els seus forts terbolins, desfent les linies de combat y escampant als [p. 90] vents les forces acoblades artificosament. Y el General es allí sentat, de nas als seus mapes, calculant de quin costat es probable que vingui l'enemic y el poder d'aquest, y quan podrà arribar.

Mireu allà! No veieu una fesomia ansiosament capficada? Es la d'un honorable y diligent burgès. Ell s'ha esforçat a treballar tota la vida y ha empleat honestament el seu talent y la seva capacitat pel benestar de tot lo que'l volta; cap llagrima, cap injusticia poden ser-li atribuides en l'exercici de la seva activitat ab la que ha proveit pera'l seu propri sosteniment en l'etat [sic] avençada, y el de la seva familia, en una vida sense goig. Ell està enterat de la proximitat de la tempesta, prou compren que no hi ha poder capaç de resistir-la; y guaita enrera repassant sa neguitosa existencia, quals fruits són ara condemnats a destrucció. No podem pas condemnar-lo, si s'arrapa ansiosament al seu tresor, si s'esforça ab cega voluntat en oposar-se debades a l'aurora de la Revolució. Oh malhaurat! Aixeca l'esguart, mira enllà, allí dalt sobre els cims de les montanyes on milers y milers d'homes se congrien, esperant ab joiosa expectació el nou sol. Guaita-ls, són els teus germans, són les masses d'aquests pobres y miserables sers qui de la vida no han conegut res més que dolor; ignorants del joi d'aquesta terra. Ells esperen la salvació d'eix món de tristeses mitjançant la Revolució qui t'espanta; veuen la Revolució com la creadora d'un món nou y feliç pera tots. Guaita-ls com en compacta multitut ixen de les fabriques; han fet y han produit les més esplendides materies; ells y'ls llurs fills van despullats, tremolant de fam y de fret, per que'ls fruits de llur esforç no pertanyen an ells sinó al ric y al poderós qui proclamen com a propris el món y'ls seus ha- [p. 91] bitants. Guaiteu els qui s'atancen dels vilatges y les hisendes; ells són els qui han conreat la terra y l'han transformada en un jardí de delicies, y'ls treballs llurs han estat recompensats ab l'abundor de les cullites suficients per tothom; però guaiteu-los, són pobres, despullats y famelics, perque les benediccions de la terra no són per ells, no són per aquells qui'n tenen necessitat, sinó tan sols pels rics y poderosos qui proclamen com a propris el món y'ls seus habitants. Tots aquests mils y milions d'homes acampen en les altures y miren ansiosament l'horitzó ont els nuvols agombolats proclamen l'adveniment de la Revolució deslliuradora; y aquets homes, pels qui no resta ja en aquest món rés que no siguin lamentacions, a qui se'ls ha robat els fills pera fer-los servir d'escarcellers de llurs pares, y les filles roden vergonyosament pels carrers sacrificades als libidinosos plaers del ric y del poderós; tots ells de visatges palits solcats de dolor, de cos consumit de fam y de fret, que mai conegueren què es el goig, allí estan acampats en les altures, y tremolant de delitosa expectació, miren ab esguart penetrant la visió qui s'acosta y escolten ab silenciós embadaliment el brogit de la tempestat creixent qui'ls envia aquesta primera salutació de la Revolució: Jo soc la perpetua rejovenidora, l'eterna creadora de vida; aon jo no soc, regna la mort. Jo soc el consol, el somni, l'esperança dels oprimits. Jo destrueixo lo qu'existeix; però, al meu pas faig brollar de la roca eixuta un raig de vida nova. Jo vinc a vosaltres per trencar-vos totes les cadenes qui us lliguen, per deslliurar-vos de l'abraçada de la mort y infiltrar una nova vida en les vostres venes. Tot lo qui existeix ha de pereixer; aquesta es l'eterna llei de la natura, la condició de la vida, y jo, eterna destructora, compleixo aques- [p. 92] ta llei y creo una vida eternament jove. Jo destruiré en ses arrels el present ordre de coses en que viviu, perque aquest ordre es fill del pecat, la seva flor es la miseria y el seu fruit el crim. La collita es madura y jo soc el segador. Jo dissiparé tota ilusió qui enjovi la raça humana. Jo destruiré l'autoritat de l'un sobre'ls altres, de lo mort sobre lo viu, de lo material sobre lo espiritual. Jo trocejaré la força del poderós, de la llei y de la proprietat. Que la voluntat propria sigui mestressa de l'home, que'l seu propri desitg sigui la seva unica llei, que sa propria força sigui tota la seva proprietat, car L'HOME LLIURE es l'unic sagrat y res hi ha més sublim qu'ELL. Que sigui destruida l'ilusió qui dóna a un individuu'l poder sobre milios, qui subgecta milions d'homes a la voluntat d'un sol, l'ilusió de que un sol posseeixi el poder de fer feliços a tots els altres. Un ser no pot governar els seus iguals, perque no té cap poder més sobre d'ells, y així,ja que tots sou iguals, jo destruiré tot domini de l'un sobre'ls altres.

Que sigui anorreada aquesta ilusió qui estableix el domini de la mort sobre la vida, del passat sobre'l futur. La llei dels morts, es llur propria llei; qui comparteix llur destí y sucumbeix ab ells no deu, doncs, prevaldre sobre la vida. La vida té sa llei en sí meteixa. Y desde'l [p. 93] moment que la llei es pels vivents y no pels morts, y que vosaltres sou vivents, y que no hi ha ningú qui sigui damunt vostre, així vosaltres meteixos sou la llei, així vostra propria lliure voluntat es l'unica llei suprema y jo destruiré'l domini de la mort sobre la vida. Sigui destruida l'ilusió qui fa a l'humanitat esclava de sa propria obra, la proprietat. El bé més gran de l'humanitat es son poder productiu; aquest es la font de tota felicitat, y no en lo qu'es produit, sinó en la producció meteixa, en l'exercici de la vostra força, hi ha'l vostre goig més alt y veritable. L'obra de l'home no té vida, lo vivent no pot juntar-se ab lo qui es sense vida, y deu ser-hi subgectat. Doncs, sigui desfeta l'ilusió qui limita el goig, qui pertorba la força lliure, qui produeix la proprietat malgrat l'home y'l fa devenir esclau de sa propria obra. Mireu al vostre entorn, vosaltres infeliços, mireu aquestes fecondes prades al travers de les que camineu com esclaus y forasters. Vosaltres deurieu recorrer-les lliurament, lliures del jou de la vida, lliures de les cadenes de la mort. Lo que la natura ha produit, lo que'ls homes han conreat y transformat en fructífers jardins, això pertany a l'humanitat, als indigents y ningú pot venir a dir: "Tot això'm pertany a mi tot sol, y vosaltres, els demés, sou solament convidats als qui jo soportaré tant temps com me plagui, y mentre que'n treuré renda, y als qui despediré quan així'm dongui la gana. Lo que la natura ha donat, lo que l'home ha produit, y lo que'l vivent necessita, es meu." Que acabi aquesta mentida! Solament al necessitat pertany lo qué'l satisfà, y una tal sobreabundor us l'ofereix la natura, y els vostres propirs recursos. Mireu les cases de les ciutats y tot lo que satisfà y delita l'humanitat. Tots vosaltres hi haveu de passar per davant com forasters; l'esperit [p. 94] y el braç de l'home les han creades, y per això pertanyen a l'home, al vivent, y no a l'unica persona qui ha gosat venir a dir: "a mi pertany tot çò que l'home ha produit ab sa activitat. Jo sol hi tinc dret y els altres ne poden solament fruir en tant que a mi'm plagui y mentre que'm paguin la renda". Que acabi aquesta mentida com l'altra, perque lo que l'home ha produit pertany a l'humanitat pera'l seu goig lliure y ilimitat com totes les altres coses de la terra. Jo destruiré l'ordre de coses existent qui divideix l'humanitat en pobles hostils, en forts y febles, en privilegiats y desheretats, en rics y pobres, car això'ns fa a tots infeliços. Jo destruiré l'ordre de coses qui fa a milions d'homes esclaus d'uns pocs, y an aquests pocs esclaus de llur propri poder, de llur propria riquesa. Jo destruiré l'ordre de coses qui separa'l treball del goig, qui converteix el treball en un càrrega y el goig en un vici, qui fa a l'un miserable per necessitat y a l'altre miserable per sobreabundor. Jo destruiré aquest ordre de coses qui consum el vigor de l'humanitat al servei dels morts, de la materia inerta, qui manté una part de l'humanitat en vagança o en vana activitat, qui força a milers y milers d'homes a sacrificar llur robusta jovenesa a ocupacions esterils, com les dels militars, dels burocrates, dels especuladors y dels usurers, y al manteniment de tant abgectes condicions, mentre l'altra part de l'humanitat, per excessiu esforç y sacrifici de tot goig de vida, ha de comportar la càrrega de tota aquesta obra infamant. Jo destruiré fins tota memoria y tot rastre d'aquest absurde orde de coses, qui es forjat ab violencies, falsetats, fatics, hipocrisies, llagrimes, sofriments, necessitats, fraus y crims, del qual rares vegades brolla una alenada d'aire impur, però gairebé mai un raig de joi pur. Qui sigui [p. 95] destruit tot lo que us oprimeix y us fa sofrir, y que de les runes del món vell s'aixequi un de nou, plè de felicitat mai somniada. Que no resti entre vosaltres cap rastre d'odi, enveja, gelosia y rancunia. Reconegueu-vos com germans tots els que viviu; y LLIURES, lliures en el voler, lliures en l'obrar,lliures en el fruir, compendreu la valor de la vida. Aixequeu-vos, doncs, pobles de la terra; aixequeu-vos, vosaltres els pobres, els oprimits, els miserables. Aixequeu-vos també vosaltres qui procureu vanament cubrir la desolació interna dels vostres cors ab la gloria vana del poder y de la riquesa. Aixequeu-vos! Veniu y seguiu mes petjades en multitut abigarrada, car jo no sé fer distinció entre aquells qui'm segueixen. Hi ha solamentdues menes de gent d'ara en avant sobre la terra: els qui'm segueixen y els qui se m'oposen. Els uns jo'ls portaré a la felicitat, però'ls altres els esclafaré sota'ls meus peus. Perque jo soc la REVOLUCIÓ, jo soc la força eternament creadora[.] Jo soc l'unic déu acatat per tots els homes, l'unic qui tot ho abarca, vivifica y galardona.

Guaiteu ara les multituts als cims de les montanyes: llurs genolls se dobleguen reverentment; elles escolten en un silenciós arrobament, y talment com la terra, cremada pel sol, beu assedegada la pluja refrigerant, així els cors llurs, eixuts per la calda dolor, acullen ab goig la remor de la tempesta qui s'acosta y una vida nova batega dintre llurs venes. Cada cop s'apropa més y més la tempesta, portant en ses ales la Revolució. Amplament se baden els cors dels essers novament despertats a la vida, y la Revolució entra triumfant en llur pensament, en llur cos, y pren plena possessió d'ells. En un transport diví s¡aixequen de terra; mai més seran pobres, mai més se sentiran [p. 96] afamats y doblegats per la dolor; ergullosament aixequen el cap, l'entusiasme traspua en llurs fesomies transfigurades, raigs lluminosos espurnejen en llurs ulls, y exclamant ab un crit atronador qui repercuteix fins al cel: "Jo soc un home!" els milions d'homes, la Revolució viva, l'Home convertit en Déu, rodola cap a les valls y les planes y anuncia a tot el món el nou evangeli de felicitat.

 

FUENTE:

L'anell del nibelung de Wagner y les condicions de l'humanitat ideal, de David Irvine.

Traducido por Manuel de Montoliu.

Associació Wagneriana. Barcelona, 1911, p. 87-96