Por Jordi Mota

En l976, cuando se llegó a lo que parecía el techo de los absurdos en escenografía wagneriana con los esperpénticos decorados de Chéreau y compañía, un grupo de wagnerianos tomaron una grave determinación: crear una asociación wagneriana que, por primera vez en la historia, estaría contra la linea de Bayreuth y contra los nietos del Maestro. Esta asociación, la Deutschen Richard Wagner Gesellschaft ha dedicado sus esfuerzos a concienciar a los wagnerianos, y al público en general, de que están siendo engañados y, lo que es más grave, de que los actuales escenógrafos se burlan más del público asistente, al que consideran idiota, falto de información y capaz de tragárselo todo, que de la propia obra wagneriana.

Leer más: UN TANNHÄUSER DE RISA

Per Jordi Mota

 

Amadeu Vives em cau bé. Era un entusiasta del teatre clàssic espanyol, una persona profundament religiosa que estimava amb tota la seva ànima Catalunya, motius més que suficients per a sentir-m’hi identificat. I ja que em cau bé, vaig a intentar de presentar-lo tal com jo el veig, és a dir, com a un gran home i com a un gran artista.

 

Ell, igual que tots els compositors contemporanis o posteriors a Wagner, va haver d’enfrontar-se amb la reforma wagneriana i va haver de prendre partit i, tal com jo ho veig, Amadeu Vives va admirar profundament Wagner, però sense arribar a la devoció. Possiblement el va admirar fins i tot sense voler admirar-lo, es va veure subjugat per la seva obra, encara que potser en ocasions la va contemplar amb un cert escepticisme, amb aquest “no n’hi ha per tant” amb què molts compositors l’escoltaven. Vives va ser sincer, virtut que enaltia sovint, i el que deia ho pensava o, encara més, ho sentia.

Leer más: Wagner i Amadeu Vives

Per Jordi Mota

 

La importància capital dels Festivals Wagnerians de 1955,  ve donada pel fet que, almenys pel que jo sé, van constituir l’homenatge més important tributat a la memòria de Wagner des de la data llunyana de la seva mort el 1883. Al lllarg d’aquests més de 100 anys s’han celebrat molts actes commemoratius, alguns, com el que va tenir lloc a Leipzig el 1938, on es van representar íntegrament les seves obres -des de “Les noces” a “Parsifal”- a través d’escenificacions modèliques, va ser evidentment molt important. El Festival de Bayreuth de cada any, és un homenatge permanent a la memòria del Mestre, però mai -pel que jo sé, repeteixo- tota una ciutat de les dimensions de Barcelona es va posar a treballar amb entusiasme per rendir un homenatge de grans proporcions al mestre immortal. La grandiositat dels Festivals Wagner del 55, ve donada pel fet que mai -una altra vegada “pel que jo sé”- no s’ha tributat un homenatge tan unànime i tan entusiàsticament organitzat a cap personalitat històrica. No cal dir que el Monument al Dr. Robert, autèntica joia del modernisme europeu, constitueix un homenatge potser superior pel seu valor artístic; el mateix podem dir del monument a Colom, entre molts d’altres, per la seva representativitat. Però els Festivals Wagner del 55, van constituir un cas únic, possiblement irrepetible, que ha d’honorar per sempre Barcelona, car poques ciutats del món organitzen un esdeveniment de caràcter popular al voltant de la memòria d’un artista ja traspassat i extranger. Això feia palès una altra vegada que Wagner, també en d’altres llocs, però evidentment a Barcelona, va ser i era -almenys fins aleshores- totalment popular.

Leer más: Els Festivals Wagner de Barcelona de 1955

Per Jordi Mota


Uns ens qualifiquen de secta, d’altres ens atribueixen ideologies polítiques; n’hi ha que pensen que simplement tenim una mateixa afició, i també, tal com he llegit fa poc en un anunci de principis de segle, hi ha qui pensa que els wagnerians són uns neurastènics, la qual cosa se’ns pot curar ràpidament amb l’”Elixir Callol”, que era, com és lògic, l’empresa anunciadora.

Així és com ens veuen des de fora. Però, com podem qualificar-nos o definir-nos nosaltres mateixos? No som cap ordre iniciàtica, ni una simple agrupació cultural; tampoc no som una empresa o un negoci. Potser hauriem de definir-nos com a simples amics o germans espirituals, ja que allò que ens uneix no és una simple afició o l’afinitat de caràcters, ni tampoc uns mateixos gustos. L’únic denominador comú entre els wagnerians -a part, lògicament, de l’interès per l’obra wagneriana, que no en tots és igual ni enfocada de la mateixa manera- seria la inquietud espiritual i l’interès, si no és passió, pels grans temes espirituals i per les més altes qualitats humanes.

Leer más: Qui som els wagnerians?

Wagneriana, nº8. 1998. (Edició en català)
El sublim missatge de «Tannhäuser»
Per Jordi Mota

 

Quan llegim els escàndols que Tannhauser va produir a Europa, les crítiques duríssimes, l’afirmació categòrica que el Tannhauser no té melodia i d’altres afirmacions per l’estil, el mínim que podem fer és somriure benèvolament i dedicar-ho piatosament a tots aquells savis que, si han aconseguit de perpetuar-se, per bé que dèbilment en la història, ha estat gràcies a Wagner.

 

Amb el seu Rienzi, Wagner havia aconseguit guanyar-se el públic de l’òpera però amb el Tannhauser aconseguiria el seu públic: el públic wagnerià. El mateix Wagner escriví: “ A poc a poc em vaig assabentar que entre els amics de Tannhauser hi havia persones que amb prou feines sovintejaven el teatre i quasi mai l’òpera. La participació d’aquest nou públic fou cada cop més nombrosa i manifestà, d’una manera desconeguda fins aleshores, una viva simpatia envers l’autor”.

Leer más: El sublim missatge de «Tannhäuser»

Contáctanos